Pel·lícules mítiques per a vore en Nadal

Sí, sí, amics meus. S’acosta el Nadal. Afortunadament aplega eixe moment de l’any en que tot és màgia i felicitat, on et reuneixes en família al voltant de la llar cantant nadalenques, menjant torrons (de Xixona, clar), i regalant pau i amor per tot arreu. O per a què mentir-nos, eixa època de l’any en que, ja des del dia 1 de desembre, ens comencen a avassallar amb publicitat i més publicitat reflorint el sentiment consumista amb l’excusa d’una celebració de tradició catòlica, i cada vegada més tirant a yanki.

A pesar de que fa molts anys que vaig descobrir que els Reis Macs son els pares o que vaig deixar de muntar l’arbre i els adorns de nadal com un boig des del dia de la Inmaculada, hi ha tradicions que no s’han de perdre mai. Parle del cine per a Nadal. No us confongueu. Del cine que s’ha de vore en Nadal, no de les merdes de Tim Allen en que es converteix en Santa Claus, ni els trunyos d’Antena 3 de després de dinar en que la família recupera l’esperit nadalenc. Eixes pelis que et trauen el costat més nostàlgic i que apel·len a la malenconia. Aquelles que t’anunciaven en la promo de TVE de tot el que anàven a programar per a Nadal.

Per això, abans d’endinsar-nos en el tema, cal conèixer unes claus per a que seguir llegint aquest article us siga de profit. Primer de tot, abstingueu-se tots aquells culturetes que prediqueu entre els vostres films preferits coses com Ciudadano Kane o El árbol de la vida – en cap moment vaig a menysprear a Wells o a Malick, però en este article hem vingut a parlar d’un altre tipus de “miticades” – o els que vibreu amb la nostàlgia rància de Marcelino Pan y vino per a la sobretaula del 6 de gener. També explicar que els títols de les pel·lícules seran generalment en castellà: perquè son com em van arribar quan era xicotet, i perquè malauradament els valencians no hem gaudit d’una televisió que ens fera interioritzar els clàssics en la nostra llengua (sí, les promos eren en valencià, però la peli la llençaven en castellà. Fixa’t tu). La intensitat d’acord i empatia amb les meues recomanacions vindrà donada per la diferència generacional entre el lector i un servidor, encara que em figure que serà més que apte per a tots aquells nascuts entre mitjans dels ’80 i principis dels ’90.

1. Solo en casa (1 y 2)

No ha arribat Nadal fins que Kevin McAllister es queda sol en casa. Ja siga a Chicago o a Nova York, crec que Mr. Culkin en hores altes ens va traure a tots més d’una rialla trastejant amb els bons de Joe Pesci i Daniel Stern. Quan ja l’has vist més de 300 voltes, és recomanable alternar la primera part per a un nadal i la segona per a un altre (encara que també és vàlid si l’alternes amb Solos con nuestro tío, per suposat). Mateix argument, mateixes situacions, però la màgia està en cada escena del film. “Esta es mi casa, y tengo que defenderla”

2. Hook

El mateix any que el Déu musical John Williams composava la BSO de Home Alone, va treballar amb una altra joia, esta vegada d’Steven Spilberg. Un repartiment brutal encapçalat per Dustin Hoffman com a James Garfio i l’estimat Robin Williams com a Peter Pan, actor preferit per a tota una generació que tant va gaudir amb La Señora Doubtfire o Jumangi, i que anys després descobriria la seua gran filmografia. “¡Ahí estás, Peter!”

 3. Los Goonies

Tots hem somniat en trobar un tresor amb els col·legues. I el bo de Richard Donner ens ho va fer més fàcil gràcies a aquesta colla d’amics que ens va portar pels túnels dels molls de Goon, perseguits pels Fratelli, i acompanyats d’Sloth, fins al vaixell de Willy el Tuerto. Mític, heroic, èpic! “Los Goonies nunca dicen muerto”

 4. Willow

La banda sonora fins i tot fou utilitzada per a una de les promos abans esmentades de TVE, un motiu dolç i emocionant marca de la casa de l’autoimitable James Horner, en una de les seues millors composicions. El nanet Willow, acompanyat per McMardigan– o el que és el mateix, Val Kilmer més prop de Top Secret que de El Santo– acompanyaran a Elora Danan al seu destí. “Pec, pec, pec!”

5. The Gostbusters (1 i 2)

Que els cervells freaks de Harold Ramis i Dan Aykroyd gesten una guió extravagant; que tracte de caçar fantasmes; i que este compte amb el sex symbol més lleig de la història, el bo de Bill Murray, és garantia de joia. I que a més, tinga a un dels oblidats més grans de l’època: Rick Moranis, creador de “nadalades” també destacables com Cariño he encogido a los niños o Pequeños Gigantes. Espectaculars! “¿A quién vas a llamar?”

 6. Dentro del laberinto

Vore la careta angelical de Jennifer Connelly vs. les malles de David Bowie. Visca els vuitanta! “Sólo es para siempre. Es poco tiempo”

 7. La princesa prometida

Si no l’has vist en la teua infantesa millor ni et molestes. Un conte cutre, pompós i predictible; o una historia d’amor idealitzada? Amb Mandy Patinkin (sí, encara que no ho parega, és Saul Berenson de Homeland) pronunciant una de les frases més recordades del cine dels ’80: “Hola, mi nombre es Iñigo Montoya. Tu mataste a mi padre. Prepárate a morir”

 8. Jurassic Park

Deixant un poc de costat els vuitanta, crec que esta pel·lícula no podia faltar en esta llista. Quan una peli aconsegueix que de major vullgues ser una cosa o altra (en aquell moment volia ser paleontòleg) és important. Tensió, por, angoixa. Saltar de la butaca quan apareix el Rex o mentre els Velociraptors persegueixen a Tim i a Lex. I per suposat, chapeau de nou amb Mr. John Williams. “Lo ha logrado. Ese loco hijo de puta lo ha logrado”. (Això sí, era precís Jurassic World? Si tots sabem el que va a passar!)

 9. La historia interminable (mai la segona ni la tercera part… horroroses)

Bastian en la llibreria del Senyor Koreander fugint dels disbauxats que el volen apallissar és un moment ’80. Quasi tant com els quatre nens de Cuenta conmigo mentre caminen per les vies del tren en busca del cadàver d’un jove. A més, acompanyar a Atreyu i a Fujur per tota Fantasia per a trobar la cura a la malaltia de la Emperatriz Infantil. Plorar quan Artax s’enfonsa en el pantà de la tristor abans de parlar amb la Vieja Morla. I tot amb les veus dels mateixos dobladors dels vuitanta. És massa. “Hija de la lunaaaaa!”

 10. Regreso al futuro (1, 2 i 3)

Reconeixeu-ho. Si haguéssiu pogut demanar als Reis Macs el patinet volador de Marty McFly no ho hauríeu fet? Encara que viatjar amb el Delorean hagués estat també espectacular. “Marty, eres un gallina?”

*Bonus track.

Voleu plorar? Doncs no pot faltar, de nou, el geni infantil de Macaulay Culkin i Anna Chlumsky en Mi chica, o la conversa entre el fantasma de Devon Sawa i Cristina Ricci mentre Casper explica a Cat com va morir. De res.

Molt bon nadal a totes i a tots. Ací va el meu regal seguint la línia nostàlgica de l’article: