Mi sostingut, cançó futurista
Parlem del nou disc de Mi Sostingut, o Mi #, que porta per títol “La Constel·lació Psoriasi”. Si en el primer disc ja vam descobrir quin univers tenien, ara en el segon àlbum no tenim cap reparo a pujar al vol en zepelí, malgrat una portada que no invita molt al viatge. Un zepelí carregat de folk-rock-pop indie i un pelet de punk (en l’actitud).
Si parlem d’influències properes que em vénen al cap, a “La Constel·lació Psoriasi” hi ha un poc dels alcoians Arthur Caravan en l’atmosfera musical del disc, que es fa palesa sobretot en temes com “Els germans Asperger de Bocairent” o “L’home del sac”. Els referents còsmics dels texts ens farien pensar en els Antònia Font i sobretot quan s’atreveixen amb estrofes futuristes com “una epifania iridescent en Technicolor®” o “la tomba de portland”. No és fàcil fer com Antònia Font sense caure en la imitació banal, però Mi Sostingut se n’ixen decorosament perquè hi incorporen un univers propi i diferent al dels enyorats mallorquins. Hi ha un excés molt faller durant tot el disc – cosa que als de les muntanyes painamunt ens costa bastant entendre – que consistix a dir: beure-ho tot, esnifar-ho tot, follar-ho tot. La referència en el text de presentació del disc a Bernat i Baldoví no és doncs gens fugaç.
“Cosmopaletos” descriu perfectament les incongruències de la nostra vida moderna, el poble 
que ja no és tant poble com ens pensem i la ciutat impersonal i falsament oberta, i la cançó acaba sent un manifest subtil pel decreixement. “Fràgil” és un tema d’un minut i cinquanta segons que conté exactament tots els elements que ha de tindre una lletra de post-punk o de harcore, la millor i més recent referència que em ve al cap és la tercera part del nou disc de Berri Txarrak. Ritme in crescendo i estrofes per emmarcar una per una. “El llibre de cuina de l’anarquista” comença amb un extracte de la uela que en una manifestació a València donava un remei casolà per solucionar els problemes de la crisi de confiança en la classe política: una llanda de gasolina. D’això se’n deriva una cançó hilarant on el clímax apareix en un cor a dues veus que canta “Llibre de cuina de l’anarquista”. Sublim. “L’obsolescència programada de l’amor” ens explica un desamor a la manera futurista, impregnat per uns aires que bufen com els Manel més primerencs. La darrera estrofa del disc diu, i està ben trobat, “Les estratègies del mercat, per descomptat, van triomfar.”
Si mai ens animarem a fer uns Jocs Florals post-punk-indie-alternatiu-surrealistes (i unes quantes etiquetes de més) on la selecció catalana corregués a càrrec dels companys de Gent Normal i la balear per la gent de 40putes, nosaltres els valencians enviaríem Mi #. I segurament acabarien sent els mestres en Gai Saber.
