Les Travesses de Vadebo
Parlem de Travesses, el primer llarga durada dels valencians Vadebo, que havia vingut precedit per uns quants avançaments al llarg de 2014 que ens havien anat avisant del que s’estava coent. Musicalment Vadebo es situarien com un grup bastant complementari a altres noms de l’escena valenciana del ska, el reggae i el hip hop. Menys electrònics que Aspencat, més reggae que Zoo o Atupa, bastant propers a la Raiz – però amb referents valencians i no manxecs! -, jugant molt més amb els rapejats que Auxili o Egalité i mirant a estones a un hardcore-punk quasi de Disidencia. Tot açò ho trobem en un primer disc que sona net i professional, cosa que no és una sorpresa perquè ja ho havíem comprovat amb els avanços. L’espectre de veus entre els integrants de Vadebo i unes quantes colabos fa que a més siga un disc molt coral. Si li hem de posar un però seria que en alguns moments es recorre a alguns estàndards del ska punki massa gastats.
Com molts altres companys de l’escena “alternativa”, molts d’ells ben jóvens, el major defecte recau en els textos, que a voltes tenen un cert regust a macarrons reescalfats al microones de la facultat. Salvar el planeta, despertar un país o una ciutat són propòsits molts nobles, de fet són tant nobles que no caben en un disc (ni en una discografia ni en un programa electoral realista). Per exemple el joc de paraules entre València i Violència a base de gastar-lo un dia se’ns tornarà un boomerang – i això que s’ha de ser molt zen per no violentar-se amb el caloret regnant – ; vaja que necessitem més subtilesa, més metàfora i no cavar-nos la pròpia tomba. Sabem que no podem esperar que cada cançó composada per algú de la nostra escena musical escriga els texts amb la ironia de l’Ovidi, el rigor de Raimon o el costumisme de fer-nos vessar una llagrimeta de Xavi Sarrià. Sobretot perquè açò, com el vi de guarda, es millora amb el temps i dins un tonell de roure.
Unes percussions d’atmosfera negra que de tant en tant es repetixen amb encert al llarg del disc introduïxen “Viure”, el primer tema del disc, que ja vam conèixer este hivern amb el clip de Graphic Records. Esta cançó és potser la mostra perfecta del que proposen Vadebo, un còctel entre optimisme musical i crítica social. A “Va de bo!” ens sorprenen amb un final entre cèltic i Oi!-hardcore difícil de contextualitzar. El featuring amb Frida a “Trencant els vidres” és sens dubte dels passatges estel·lars del disc. Els versos incisius dels rapers del Cap-i-Casal fluixen ràpid i Vadebo hi aporten el marc musical necessari perquè la durícia aparent del rap passe desapercebuda. És la grandesa dels ritmes jamaicans, que Vadebo han sabut copsar com calia, com tornen a demostrar a la massa curta “Otra noche” que tanca Travesses abans el bonus track.
I a pesar de tot el que puguem pensar d’algunes lletres faciletes, quan un escolta “Solidaritat” i els acords sincopats agarren uns aires d’eufòria de poliesportiu, un pensa, redéu, si n’és de bona esta mandanga! Este mosquit contagiat del virus ska-reggae que ens va picar ja fa anys, ara que la caloreta arriba i els dies s’allarguen ens retorna com una crisi de paludisme. I heus ací “Solidaritat”, el tema que un es posaria a classes de zumba per cremar calories a base de de ska accelerat (si no existix s’ha de patentar), seria la cançó idònia pel cotxe ben carregat de motxilles per pujar les costes d’Ares direcció l’Aplec i el ritme ideal per passar l’aspirador un dissabte a migdia. Perquè més enllà de la simplicitat d’una lletra o del que puga dir un freak que escriu sobre discos dels altres per les nits, les cançons ens les fem nostres quan ens alteren els estats d’ànim. I ara, mentre escric açò en un tren gris i trist, l’única alegria que em percut a les orelles són els Vadebo cridant “Solidaritat on estàs?”. M’heu convençut.
