Una foto a una no escena en estat de gràcia
Escola Valenciana – Federació d’Associacions per la Llengua acaba de llançar el novè volum del Disc de la Música en Valencià. Un lliurament que, com cada nova edició, s’erigeix en testament sonor d’un país i en una captura que, si bé incompleta, vindria a dibuixar les coordenades conjunturals d’una escena sorprenentment en estat de gràcia. L’any 2014, no debades, ha donat per a molt. Grups cadells com Gener, Novembre Elèctric o Zoo han irromput amb una vitalitat tan extraordinària que, en molt poc de temps, ja han recollit fruits en forma de guardons o concerts abarrotats. Com tota bona antologia, és la diversitat d’estils i dialèctiques participants les que marquen el repertori i doten el producte d’un toc versàtil, heterogeni i polivalent.
De fet, no es podria copsar millor aquesta diversitat de pals que amb el rostre de l’Ovidi Montllor sobreimprimit a la coberta de la criatura. En els vint anys de les seues vacances, la icona d’aquesta escena té una significació cabdal en un disc i una gira que el recordarà i el dignificarà com més va més durant els propers mesos. Les seues paraules, introductòries, encenen la metxa tot connectant amb el hit “Vull”, on Zoo executa un encomanadís homenatge als nostres malucs entre una literatura enèrgica i aguerrida. El Diluvi imposa ètica i estètica al seu “Amor tèxtil”, tradició i modernitat en sintonia mestissa. Amb “La nostra sort”, de La Gossa Sorda, el volum enceta la seua part més reivindicativa. Els de Pego invoquen la força conjunta i la voluntat del canvi entremig d’hàbils lliscadisses de disc i percussió a rafegues. King Kong Boy, Egalité i Kontaminació Akústika, amb “Quan cau el teló”, “No ens farà mal” i “La mentida” respectivament, fan comparèixer els vents en un triangle de peces de resistència nativa, més rockera la primera, més jamaicana la segona, més arrauxada la tercera.
L’aportació rapera a aquest àlbum destaca amb escreix. El cantautor Pau Alabajos fa de rapsode al tema “Acció i reacció” del Blüe i la barreja de veus i textures resulta d’allò més atractiva. No es queden enrere, en la seua escomesa de reunir textos de denúncia social i sonoritats nostrades, els joves d’Arrap que ens brinden, amb “La guillotina”, una de les peces més ben arranjades del seu darrer treball. Pujant el to, esmolant la guitarra, incitant la base electrònica, topem també amb una combativa “Sentat t’espere a mi” de la banda Prozak Soup, encapçalada per l’inquiet i explorador de noves rutes (musicals i vitals) Joan Palomares. Adrenalina a dojo.
De manera encertada, el volum IX de La Gira no ha obviat un dels discos de referència dels darrers mesos. El poder del voler, de Senior i el Cor Brutal, va aconseguir fer-se amb el Premi Enderrock de la Crítica com a Millor Disc de l’Any a la darrera edició dels guardons d’aquesta revista musical. “Una nova política” serveix per il·lustrar el toc rebel que arrebossa aquest treball. En la línia de la qualitat més polida, hi ha altres cançons que, de no aparèixer, hagueren deixat coix el llarga durada. “Ontàrio”, dels Tardor, és un single radiofònic, apegalós, facturat amb mestria i assolint unes fites melòdiques que van a l’alça. O “La flama”, de Novembre Elèctric, que conjuga el pop suau amb tot d’atmosferes etèries ben evocadores. O “El temps del llop”, on uns prodigiosos Gener compassen esperit i foscor amb carisma interpretatiu.
Si hi ha quelcom que no pot fallar en un recull explícitament nacional, és la cançó entesa en el seu concepte més nostre, pur i artesanal. El tàndem format per Tomàs de los Santos i Borja Penalba ha conformat, dins el tresor Dones i dons –on s’inclouen talls com el de “Tornarem”-, un treball exigent fins a la medul·la, farcit de consciència lúcida i virtuosisme instrumental. Tampoc falta a la cita una ja rodada Clara Andrés, que amb el seu tercer llarga durada, Entrelínies, s’ha consolidat com la cantautora de la veu mesurada i les coloracions reservades. La pista “M’has vingut” ho palesa a bastament. També Hugo Mas, en fusió amb els conciutadans Arthur Caravan, destil·la portent en “Oceans”, inclòs a un Wegener que ha comptat amb força lloances de la crítica. Nèstor Mont, per la seua banda, abraça la cançó simpàtica i lleugera d’aire quotidià i aporta al volum “Que no falte estima”.
Cinc pistes més completen la selecció: “Russell”, d’uns Sitja fortament experimentals, “La fuga de Cameta”, on Gent del Desert segueix expandint el fet folklòric, “Plou”, alegre i juganer passatge de Tanstupids, “Al respirar”, pop amb deix naïf però reconciliador facturat pel grup de Borriol Talps i “Vatican party”, tema elèctric i electritzant dels alcoians We Are Not Brothers que podria servir per posar la cirereta final a un recopilatori elàstic i constructiu. Un llegat revelador que irradia amplitud de creació i frisança viva. Com han canviat les coses d’unes dècades cap ací.
