Més primavera amb l’Alegria de El Diluvi
No cal dir que l’estrena d’Alegria l’abril passat, el nou CD d’El Diluvi, ha portat el bon temps. Diria inclús, que ha portat l’estiu, però espereu. Aprofitem que les temperatures han baixat un poc i tornem a recuperar la primavera per parlar d’Alegria.
El disc comença amb “Valset”, un poema recitat per Feliu Ventura que per a mi, junt “Alegria” són un dels millors encerts del disc. Crec que reflexa allò que és El Diluvi, el seu esperit, l’apreciació de les coses menudes, dels petits detalls. “Alegria és recordar la iaia fent-me pa torrat amb oli i el primer mosset de la tomaca amb un pessic de sal”. Quan van publicar Motius, ja dèiem que el grup de Castalla havia aconseguit fer un disc en el que les cançons més ballables i divertides com “Amor tèxtil” es combinaven amb els temes més reivindicatius com és “Motius”. En aquest segon disc, el grup continua en la mateixa línia i inclou “I tu, sols tu”, una reivindicació del paper de la dona – tres voltes rebel –. Un tema dolç en el qual es presenta una dona forta i lliure, emancipada de tot dolor i capaç de guiar-nos cap a un futur encoratjador.
Amb un ritme més animat però continuant amb la temàtica social, “L’escletxa” és pot entendre com una metàfora de la nostra situació actual com a societat, de com estan canviant les coses. La lletra ens anima a continuar avançat ara que ja ha passat el pitjor i com a poc a poc junts ho podrem tot. Per a mi, aquesta és la cançó més fluixeta del disc, potser per una lletra massa explícita, massa vista altres vegades. Però com deia abans, Alegria contrasta aquestes dos temàtiques i recupera el to festiu amb “Alacant, bandera clara” un bonic homenatge a la terra del grup, amb les col·laboracions de Xavi Sarrià, Titot de Brams, Marcel Pich (Tavernes), Cesc Freixas i Feliu Ventura. I per acabar trobem “Un altre dia”, que em recorda pel ritme més latino – encara que dissimulat en una balada – a “Parets de sal”.
Més enllà de recomanar Alegria, cosa en la qual insistisc, m’agradaria remarcar la particularitat d’El Diluvi. He d’admetre que el disc passat, Motius, em va agradar massa i a partir d’aquesta eufòria en forma de cúmbia, les expectatives eren difícils de superar. Escolte Alegria i m’agrada, potser trobe a faltar algun tema més a l’estil de “La presó de Tibi”, però això ja és una debilitat personal pel salseo. Només per escoltar la veu de Flora – una dona!! – amb una combinació de ritmes que costa de trobar en altres grups, paga la pena escoltar – i comprar i anar als concerts – El Diluvi. Un grup capaç de juntar en el mateix espai a adolescents i adults, al qual costa etiquetar – en el bon sentit de la paraula – i el qual en directe t’infecta d’una calidesa, d’un bon rotllo i d’un moviment de caderes que costa dissimular. Així que veient com de xungo està el món, amb els exàmens al girar el cantó i amb aquesta temperatura primaveral sufocant, diria que tant de bo tinguérem més cançons com les d’ Alegria.
