Botifarra amb piano
Fins ara havíem tingut al menú a Botifarra a banda, botifarra amb quicos, botifarra amb balkan-ska, botifarra amb jazz, botifarra amb rondalla, botifarra amb dubstep, botifarra amb indies en l’ànima i botifarra amb cuscús. Ens faltava la botifarra amb piano i ja la tenim ací. A un home que ve del poble, ningú fa abaixar la cara és obra de la col·laboració entre Pep Gimeno “Botifarra” i el també músic xativí Pau Chàfer, músic que entre altres acompanya a Presuntos implicados. Era una vella idea que perseguia als dos i finalment van trobar temps este any 2015 per a fer-la realitat. Per al disc trobem també l’equip habitual en els instruments de rondalla de Botifarra i Miquel Gil en alguns cors i veus secundàries.
El títol de l’àlbum no és en absolut neutre, però gens. Extret d’un vers del Tio Canya d’Al Tall, l’home que venia del poble i que patia l’escarni dels funcionaris del Cap i Casal que no entenien el valencià. Botifarra n’és el renét ideal d’aquell uelo. En temps del nostre rebesavi el Tio Canya, posem als inicis del segle XX, el piano a casa no el tenia un qualsevol. El piano era eminentment un instrument urbà, de ciutat, de casa bona, del cafè-teatre dels rics, d’aprenentatge amb professor particular i conservatori si tot va bé. Lluny dels bureos i de totes les festes que a base d’instruments de rondalla van servir de guateques per a generacions i generacions de uelos i ueles del poble. Pep Gimeno, àlies Botifarra, l’home que ve del poble, l’home que és la memòria oral del poble amb cames, ara es permet cantar acompanyat d’un piano, perquè ja no abaixem la cara quan baixem a l’estació del carrer Xàtiva. Com a metàfora de la situació en què ens trobem, o volem pensar que ens trobem, és perfecta.
Botifarra i Pau Chàfer amb el President de la Diputació Jorge Rodríguez
El disc conté una mescla de versions, de cançons que ja li havíem escoltat a Pep i alguna de nova. Hi ha una interpretació del “Tio Canya” que al meu entendre és massa fidel a l’original. En algunes cançons hauríem esperat una major desconstrucció del repertori escollit pel duet. i en canvi un “Sant Rorro” que deixa els aires festius de la versió coneguda d’Al Tall per una interpretació més càlida i intimista, i per a una cançó de borratxos! El fet de mesclar dos univers musicals relativament distants amb un piano pel mig ens podria remetre sens dubte al magnífic disc Lágrimas Negras del cantaor flamenc Diego el Cigala i el pianista latin-jazz cubà Bebo Valdés, el disc que li va donar una glòria tardana al bo de Bebo. Eixa referència al latin-jazz cubà la trobem en este disc molt puntualment a “Habaneras de Cadiz”, que coneixem per Carlos Cano i Maria Dolores Pradera. L’esperit d’un gènere que ha viatjat entre el Mediterrani i les Antilles com és l’havanera es presta perfectament a l’arranjament que li han fet, mig aflamencat i latin-jazz, amb el castellà amb accent de la Costera de Pep, sublim final del disc. Perquè més enllà del nostre Botifarra més proper, el que tots coneixem per les animalades, per recordar mil històries i per conèixer una tia tal a cada poble, Botifarra és una veu que brolla a xorro, sense artefactes ni trampes, i que quan canta “allí le llaman el Malecón” amb eixa entonació doncs servidor simplement es fon convençut. Sense deixar les havaneres destaca la versió de “Peix enamorat”, una bella havanera amb lletra de Vicent Torrent i música d’Eliseo Parra, que Pep la borda en un pal que se li dóna la mar de bé. En la “Masurka de l’agredolç” apareixen uns aires propers a la chanson française.
Una nova transformació del repertori tradicional – i no tant tradicional – de Pep Gimeno “Botifarra” amb l’acompanyament de Pau Chàfer. A l’inici parlàvem de botifarra amb piano, però hauríem d’haver dit botifarra amb pop. I pop, popular i poble tenen la mateixa arrel.
