Sendes salvatges d’Inèrcia
La banda de Banyeres de Mariola Inèrcia ha publicat Sendes salvatges en esta tardor, després que han passat tres anys des del seu darrer disc No és cap simulacre. Bones notícies en la escena del rock dur valenciana, independentment de la llengua en què es canta. En el seu Bandcamp Inèrcia s’autoetiqueten com rock-punk-alternatiu, i amb alguna variació estilística (hardcore, rap) açò és el que trobem en els deu temes del disc.
Un disc que s’ha d’escoltar unes quantes voltes i sobretot que val la pena llegir-lo entre línies, el gust més saborós no hi és allà on ens esperàvem en un primer moment. Respecte a l’anterior el disc el canvi en la qualitat del so és abismal, ara es nota que la producció ha estat molt més cuidada, en mans de Mark Dasousa. També en la presentació, amb una bella portada feta per Münster Studio que també van fer portades per Coratge d’Obrint Pas o per La Habitación Roja. En definitiva, en tots els àmbits hi ha un salt endavant en este disc dels banyerins.
Trobem cançons que no poden passar desapercebudes. “Canta” té una tornada i un riff que ens remet directament a Lekumberri, pàtria menuda dels navarresos Berri Txarrak, en una de les cançons que sobresurt de la resta i que copia – en el bon sentit de la paraula copiar – l’energia i el tempo que els Berri saben donar-li a un tema de quatre minuts. De fet la influència de la banda de Gorka Urbizu la trobem en altres temes com a “La llavor del canvi” i “Demà”. 
“Papallones” és la balada del disc i el tema que inspira la portada del disc, amb una picadeta d’ull a 121db i la seua “nostàlgia de futur”. De picadetes d’ull n’hi ha unes quantes, que fan que el disc, ràpid en el guitarreig, s’haja d’escoltar poquet a poquet. Hi ha vàries referències al “canvi” polític al País Valencià, però no trobem en els texts ni un optimisme naïf de primer nivell, ni el missatge pamfletari vacu. A “Caminant entre elefants”, amb referència – suposo – al llibre-entrevista de Ferran Torrent a Mònica Oltra, ens parlen d’una letargia i d’un despertar però tot açò ens ho diuen a mitges (al·leluia, la metàfora en la cançó amb contingut polític!), no és fins que arriba la col·laboració de Prozak Soup a meitat cançó que posen totes les cartes sobre de la taula, canvi de ritme i canvi de to, en un passatge molt proper als madrilenys Habeas Corpus o Riot Propaganda. “La llavor del canvi” diu clarament que “sembrarem la llavor del canvi a l’escenari”. Cantat a la tardor de 2015 el temps verbal en futur ho vol dir tot.
