El debat a Cuba sobre el sexisme a la música
L’Institut Cubà de la Música fa un temps que s’està plantejant regular a les imatges estereotipades, vulgars i sexistes en la televisió i la música cubanes. El passat mes de desembre, el president de l’Institut Cubà de Cinema Ràdio i Televisió va dir que els canals nacionals de ràdio i televisió no transmetran cançons o videoclips de contingut “groller, banal, amb lletra ofensiva o que atempten i denigren la imatge de la dona”. La llei que estan preparant també posarà atenció a d’altres discriminacions, com l’homofòbia.
Els mass media occidentals immediatament titllen de censura el fet que Cuba vulgui recular els continguts culturals. Ja sabem que quan es parla de Cuba, tot es tergiversa per tal de mostrar el socialisme cubà com una dictadura. En aquest cas, ens mostren una Cuba contra de la llibertat d’expressió, encara que aquesta llibertat consisteixi en insultar i denigrar a les dones a ritmes ballables. Val molt la pena aturar-nos a reflexionar sobre el debat que estan tenint. A Cuba, les persones que s’oposen a la regulació de continguts culturals esgrimeixen que la música té un paper neutral, que tan sols és un mirall de la societat. També es diu que la música s’ha democratitzat, perquè tothom pot fer-la i escoltar-la lliurement. Les institucions cubanes trenquen amb la concepció passiva de la cultura L’aparent passivitat de la música és criticada per aquelles veus que alerten que el contingut de les cançons i videoclips legitimen i naturalitzen els discursos sexistes i discriminadors en àmbits socials. Això és el que ha motivat a les institucions cubanes a obrir una regulació.
La música, per tal de commoure sentiments i sensacions, apel·la a codis assumits de manera acrítica, i els codis patriarcals que tenim apresos són un recurs fàcil. La música amb contingut masclista reafirma els estereotips i aconsegueix que interioritzem aquest sexisme i no el veiem com a tal. Un exemple, la Sandra Álvarez, de l’agència cubana de rap, depenent de l’estatal Institut de la Música, diu que el rap, essent un gènere de crítica social, sovint dóna un tractament denigrant a les dones, cosa que no és percebuda així pels propis cantants. D’altra banda, la mirada masculina universalitzadora perpetua, dins les instàncies de la música, patrons sexistes. Tornem a l’exemple del rap cubà. El paper de les dones del rap està enormement condicionat, i quan elles reprodueixen el patró masculí són les dones ben vistes.
El debat institucional a Cuba es centra en quins límits posar en els mitjans de comunicació públics de la difusió de música amb contingut violent, discriminatori, sexista i, per tant, censurable. Però el debat encetat és molt més ric i ampli, tenint en compte les aportacions del feminisme. El Servei de notícies de la dona de Llatinoamèrica i Carib SEMlac va publicar un article en que es recollien les opinions i propostes d’especialistes cubanes en gènere en els mitjans de comunicació. No entren a classificar quines paraules i actituds són censurables, sinó que posen sobre la taula una mirada feminista complexa. Els continguts culturals necessiten una mirada de gènere complexa Més enllà del masclisme més evident, de les lletres de les cançons que denigren la dona i la utilització sexual del seu cos, caldria posar el focus a tot el conjunt d’expressions musicals. D’alguna manera, per acció o omissió, la gran majoria de la música té un component patriarcal.
Hi ha un univers subtil de violència simbòlica en lletres i actituds que no insulten a les dones però legitimen rols patriarcals tradicionals, perquè reforcen els papers de subordinació, debilitat i bellesa. Sovint les dones fent música segueixen aquests rols. Una cançó d’amor que emfatitzi la tendresa de la dona, o la protecció que li dóna el seu amant, o que idealitzi l’amor romàntic, no és censurable, però és sexista. Una dona artista que explota la seva imatge sexual com a objecte de desig no és tampoc motiu de censura, però sí que torna a ser sexista. La mirada de gènere és complexa i no només ha de ser present en els canals de difusió de la música. Cal una mirada crítica cap a la música tant en la creació com en la recepció. Que la lliure creativitat dels artistes i les artistes no es limiti a la tasca -tan poc creativa- de reproduir temàtiques universals -tan poc universals- en que les dones som un objecte de desig, una musa que inspira, un ideal de bellesa. I que la gent quan escolti música trobi avorrides totes aquestes cançons que repeteixen sempre el mateix, que parlen d’unes dones que no som en realitat i unes relacions d’amor que tampoc mai arribem a viure en primera persona.
Col·laboradores de la Revista Tres deu, participen en projectes musicals i d’altres àmbits com ara al bloc