L’amor i la ferocitat de Pau Alabajos
Torna Pau Alabajos. Des d’Una amable, una trista, una petita pàtria no havia enregistrat noves cançons, tot i que havia publicat el directe Pau al palau i Mural del País Valencià recitant versos de l’obra homònima d’Estellés. Torna, amb el seu bolígraf sempre punyent i més enamorat que mai, amb un disc gravat a Nashville als EUA amb la producció de Brad Jones. L’amor i la ferocitat és una binomi perfecte de conceptes que ha acompanyat sempre al torrentí, Alabajos és dels que hi posa passió a tot el que hi fa i no s’hi posa per fer les coses a mitges: amb una guitarra a la mà, en un míting si convé i entre llençols.
Comencem amb “Viure” i del primer minut ja hem comprès que l’experiència ianqui li ha provat a Pau, més elèctric i en este tema en concret amb un optimisme sense melangia que no li recordàvem des de “Tinc una mania inconfessable”. A “La transició modèlica i la mare que m’ha parit” musicalment ens situem a mig camí del nou i del vell so de Pau Alabajos, amb una presència encara de les cordes clàssiques, i una manera de buidar el pap en vers tant estellesiana que no és res nou tampoc. El poeta de Burjassot present quasi constantment, explícita i implícitament. En la mateixa línia també està “Omertà”, que casualitats del calendari, la podríem llegir com una crònica judicial d’estos dies amb al fons la foto de les excessives melenes canoses de Benavent.
Puix que parlem de retrobades, ens retrobem també amb aquell Pau Alabajos que en el seu primer disc s’atrevia amb la “Cançó explícita” que explicava sense tabús una penetració amb tot el que ve abans i el després. A “Escala de Richter”, com si és tractés d’una broma de les que ens fem entre geòlegs i sismòlegs, és qüestió de mesurar la energia alliberada en un orgasme amb l’escala de Richter. Broma molt suada, geològicament Pau va estar molt més fi i subtil quan lligava l’erupció d’un volcà islandès, el Eyjafjallojökull, amb un coit a Praga, paradoxes de l’Europa Erasmus. Sort que després s’arregla quan ens presenta “Firenze”, tema que hem conegut unes setmanes abans l’eixida de tot el disc i que és sens dubte la peça clau del disc, el que fou “Inventari” en el precedent àlbum d’estudi. De fet ambdós cançons s’assemblen molt en la construcció, amb eixa gràcia innata que té Pau Alabajos per anar llistant llocs, objectes, plaers i sentiments, cançons que passen massa ràpides perquè no hi ha ni pauses ni tornades. La gran diferència amb “Inventari” és que “Firenze” és un pur univers pop, en el text i ara també en la música, l’Alabajos de Nashville ha deixat un poc de banda els acompanyaments en quartet de corda. No és d’estranyar que Brad Jones la trobe la millor del disc, per què ho és. A banda de tot açò que evoque, “Firenze” és un “tocat i enfonsat” per a molts de nosaltres. Al 2016 l’amor dels que naveguem entre els vint i els trenta és, dissortadament, trens, avions, blablacars i skypes, i uns caps de setmana fogosos, extremadament curts, ignorant les meravelles del paisatge i del patrimoni que ens envolten, que no hi ha temps per a tot. A “Cada vegada” apareix en contracop de l’eufòria dels caps de setmana a Florència, i si Raimon cantava “Quan tu te’n vas al teu país d’Itàlia“, a Alabajos els mesos de llunyania se li han fet una muntanya.
El disc inclou la versió de “M’aclame a tu”, d’on per cert ix el títol del disc. Fins ara els que sabíem que Pau l’interpretava havíem de buscar un vídeo al youtube gravat a un pati d’una casa (molt casolà), ara ja no farà falta recórrer a l’estraperlo. Cançó de l’Ovidi versionada i versionada, peça capital de la música en valencià. Hi ha qui dirà – i no li faltaran raons – que ja n’està bé d’Estellés i d’Ovidi, però tu, el bell, si és triple bell, encara millor, en este cas el text de Vicent, la musicació de l’Ovidi i Toti, la interpretació de Pau. En poques setmanes hem tingut tres versions de la mateixa cançó: Tardor, La Brigada i ara Pau Alabajos, tots els colors del pop! Però no hi ha només Estellés en la vinya del senyor, també tenim una cançó a partir d’un poema de Salvador Espriu extret de “La pell de brau”. Uns vents que quasi ens podrien fer pensar a Beirut i un cert aire melancòlic de pel·lícula de l’oest americà mig decadent, de Tarantino o dels germans Coen, i els versos del poeta català i el mite ibèric de Sepharad. Potser passarà desapercebuda però després d’unes escoltes esdevé un gran moment musical del disc i del que va d’any. També trobem experiments com “Blitzkrieg” on amb unes botes militars marxant al compàs finalment en està parlant d’un setge a la major conquesta que mai ha pogut fer l’ésser humà, el cor d’un altr@. A “Torrent” és temps de mirar enrere, de recordar els primers bolos, tocar als carrers de València amb els músics furtius i els instruments al muscle i els concerts amb quatre gats i cobrant tard. El passat ha dut Pau Alabajos fins ací, el futur segur que ens guarda més Alabajos enamorat i feroç.
