Sílvia Pérez Cruz: “El repte està en ser valent per a fer el que necessites i no el que esperen de tu”

Amb 33 anys acabats de complir i una veu que “ve de dintre, de l’estomac i de sempre”, Sílvia Pérez Cruz s’ha convertit en una de les grans referències musicals al nostre país. Una rara avis que és aclamada per hipsters, clàssics, folkies i aficionats a la música de qualsevol edat i condició. Saber que ha sigut nº 1 en vendes a iTunes li dóna confiança i esperança en què les coses van millorant i que els projectes artístics cuinats a foc lent, comencen a ser reconeguts com es mereixen. El pròxim 5 de març estarà al Palau de Les Arts de València per a presentar “Entre cordes”, un espectacle de versions arranjades de cançons populars i composicions pròpies.

Per Irene Gómez

A cada concert que fas, hi poses l’ànima amb totes les conseqüencies. No et fa por no poder aguantar eixe ritme tan intens?
Sílvia Pérez: El tipus d’entrega que faig damunt l’escenari, no em cansa ni em desgasta. Al contrari, em realimenta i em centra en mi mateixa. És molt renovador. Per sort, jo puc fer els concerts que vull. Tinc molt clar que per a recuperar l’energia, no puc fer concerts a diari. Aleshores intente respectar això, per a descansar la veu, viure la meva vida i poder treballar amb les dates que van sortint. La meva activitat no és una carrera, sinó una manera de viure. He fet i faré música tota la vida.

Sí, però les exigències del mercat, les discogràfiques…
Per sort, els contractes que tinc amb la discogràfica sempre estan plantetjats amb molta llibertat. Ningú em reclama res. Tot el que presento sempre és algo que jo defenso des de la meva veritat. Mentres pugui fer les coses amb veritat no hi haurà cap problema. No em preocupa. El repte està en ser valent per a fer el que necessites i no el que esperen de tu. Fins ara jo sempre ho he fet així.

Ets músic, intèrpret, compositora, productora, actriu… Aquesta forma integral d’abordar la creació obeix a una necessitat artística o forma part d’alguna estratègia premeditada?
Jo només sóc músic. El que em sento és músic. Però la música se composa de moltes altres parts que estan relacionades i que m’atrauen. A mi m’agrada composar i m’agrada la tasca de producció, que és com una manera divertida de jugar a ordenar les textures i els timbres. Però jo bàsicament em sento músic.
La resta d’activitats creatives en què m’implique tenen que veure amb la meva passió per descobrir nous llenguatges. M’apassiona l’art i juntar-me amb gent d’altres llenguatges artístics, explicar una història des de diferents òptiques. En tot això no hi ha cap mena d’estratègia. Tot surt de forma natural, sense premeditació. Jo sempre he estat envoltada de gent que fa coses.

A nivell musical, a l’hora de crear, si penso molt les coses. Ho preparo tot molt abans de pujar a l’escenari per a, quan arriba el moment, poder treure l’animal.

Les teues referències musicals són molt variades (música tradicional, popular, jazz, clàssica, folk, pop…) Quins referents extramusicals tens?
Els meus referents són sempre les persones que conec. Persones properes que solen ser gent anònima, a qui puc mirar als ulls i veure com van evolucionant i com segueixen en la vida. Des dels meus pares als meus amics o a persones amb qui m’he trobat en la vida. Ells són els meus referents i els qui veritablement m’impacten.

Amb la nova pel·lícula d’Eduard Cortés, has entrat en el terreny social i reivindicatiu.
Com percep una artista com tu la realitat política que ens envolta?
A mi no em toca parlar de política perquè no en sé prou. Jo sé parlar d’emocions i sensacions, de com em sento. En assumptes polítics em sento molt cansada, decepcionada i trista de veure el morro que pot arribar a tenir la gent. Encara que tinc esperança en què les coses puguen millorar…

Parla’ns del concert “Entre cordes” que el 5 de març portaràs a València…
No és un concert de clàssica, si no una actuació amb un quartet de cordes i la Sílvia cantant unes cançons que en el fons són molt populars, sense un estil particular. Sempre he tingut l’objectiu de donar a entendre que els repertoris que interprete no tenen per què pertànyer a cap estil. M’agrada que al final siguin cançons i emocions. Vull treure dels caps els tòpics i les etiquetes.
A mès, aquest espectacle em fa sentir molt contenta per diversos motius. Es tracta de la culminació d’un somni que tenia des que estudiava a l’ESMUC de Barcelona. Quan allà escoltava un quartet de corda, pensava “algún dia m’agradaría fer això, cantar només amb això”. Quan l’Auditorio Nacional de Madrid me va fer la proposta d’un programa clàssic barretjat amb modern vaig pensar, “aquesta és l’oportunitat” i vaig triar un repertori que em fos molt familiar i còmode de cançons que m’han acompanyat sempre, per a tindre un punt de referència estable. Ens vam repartir els arranjaments amb dos amics i jo mateixa, i vam començar a treballar amb el quintet de corda.

Ja porteu uns quants concerts junts…
Sí, i en aquest temps, hem treballat molt la relació entre nosaltres. Ara ja toquem sense partitures! (riu) Pot semblar una tonteria però es important, perquè les partitures poden ser una barrera de protecció cap al públic i que fan servir excessivament la part matemàtica del cap. Si treus les partitures, conectes amb les teues emocions i el grup comença a interactuar d’una manera molt més bèstia.

Sobre el teu futur, a quin somni no estàs disposta a renunciar?
De entrada, penso que no s’ha der renunciar a cap somni. En el meu cas, música la faré tota la vida, però també tinc ganes de viatjar, sentir-me lliure per a poder seguir disfrutant d’aquesta feina que, d’altra banda, és un veritable luxe. L’any que ve tinc ganes de parar una miqueta més, de composar…, de tenir més temps per estar amb els meus. Jo desitjo fer música tota la vida però no amb obsessió, sinó disfrutant, vivint-ho amb felicitat.