Trèmolo de Novembre Elèctric
Novembre Elèctric han presentat el seu segon disc, Tremole (Mésdemil 2016), fet a partir de poemes del poeta d’Aldaia Hèctor Serra extrets del llibre quasi-homònim Trèmolo (Germania 2013).
En l’escena musical moderna ens hem acostumat a una certa lleugeresa i desgana a l’hora de posar-se a escriure cançons. Grans cançons, fins i tot algunes que es qualifiquen d’himnes, tenen unes lletres completament vàcues i previsibles, plenes de uoooo, ioioio oh oh oh i iéié iéié iéié. Paral·lelament alguns crítics volen fer encara una frontera entre la cançó d’autor (els que tenen gust pels texts) i el pop (hi ha un cert menfotisme del que es canta), categories que deixen de tindre sentit quan parlem per exemple de Novembre Elèctric, que manifestament tenen gust per tot allò que és bell. Que a damunt siga un grup de pop cantat en valencià basat a Madrid el que prenga el detall de musicar versos d’un poeta valencià, a sobre un poeta contemporani i relativament poc conegut com Hèctor Serra, diu molt del caràcter fora de qualsevol estàndard del grup liderat per Yeray Calvo. Ni els estàndards del pop independent ni els dels cantautors. Els discs-poemari són projectes molt arriscats, projectes que a l’època quasi ja pretèrita de productors i discogràfiques solien equivaldre a una porta tancada i un “no” sec a la cara. Afortunadament ara estan els verkamis i el do it yourself, les parts positives d’açò que en diuen uberització de la societat, que permeten a projectes com este veure port. Així i tot, moltes voltes els discos enregistrats al voltant de l’obra d’un poeta solen pecar d’un cert barroquisme formal, a mig camí entre el disc de cançons i el recital poètic. A Tremole en canvi, si no sabérem que es tracta d’un disc construït al voltant d’un poemari no ho percebríem. Mèrit per tant de Yeray Calvo i els seus companys en treballar i seleccionar els texts, en musicar-los i constituir un producte final essencialment pop independent, amb uns arranjaments molt minimalistes. Mèrit també de la poesia de Serra, que s’hi presta a l’exercici, una poesia sòbria i moderna, gens recaragolada.
En els versos d’Hèctor Serra hi ha un gust en citar tecnicismes sense surrealismes, uns versos aparentment banyats també per les cançons d’Antònia Font i les seues coses modernes. Trobem fusos horaris, sistema de coordenades, mercuri, tundra volcànica, dígits a zero, terratrèmols i les seues rèpliques (darrerament no parem de tindre cançons lligant amor i sismologia!) i contrasenyes. Per exemple a “Habitacle III Encomi del progrés” se’ns explica subtilment els sentiments en l’era cibernètica (oblideu definitivament Tam Tam Go), “cada nit quan tanque torne al meu món“. Definició perfecta de les nits dels que tenim com primer gest de l’endemà tancar una finestra. Salvat-Papasseit o els futuristes italians agradaven de citar màquines en els poemes, però mai imaginaren el digitalisme, no entendrien l’accepció de “tanque” en el vers anterior i encara menys els sentiments comprimits en arxius zip. Amb versos com estos la poesia és, encara, un arma carregada de futur que versava el poeta basc Gabriel Celaya.
El disc és nòrdic i cru en el ritmes, piano, veu i guitarra, un polset d’electrònica banya un poquet el disc per ací i per allà, a “Avinguda Ovidi Montllor” per exemple ens trobem en un univers un poc de Björk. A “Mediterrània” sense aparèixer un canvi sobtat en el ritme recordem que finalment els versos es van escriure vora-mar. I se’ls va posar música a Madrid, metàfora perfecta del País Valencià íntim del segle XXI. Yeraiy també deu dir que “Cada nit quan tanque torne al meu món“.
Actualització a les 15:47, correcció del nom del disc (Tremole), lleugerament diferent del nom del llibre que l’inspira (Trèmolo).
