Els músics valencians, a debat
CÈLIA CEREZO | Una publicació del músic Micalet Landete (Senior) a Facebook fou suficient per encetar el debat. Senior qüestionava el cartell de l’ ‘Homenatge a València’ organitzat per l’Associació Cultural del País Valencià, perquè mirava massa cap al passat. I s’obrí la caixa de Pandora, però, amb bones conseqüències. La controvèrsia al voltant del cartell serví per acabar debatent sobre qüestions de fons de l’escena musical valenciana. La discussió, en el bon sentit de la paraula, apuntà a l’associacionisme entre els i les músiques, la necessitat de reconèixer els drets laborals de les creadores, fins i tot crear un sindicat, o la presència de les propostes valencianes i en valencià a festivals del País, alimentats per subvencions públiques. Aspai i amb bona lletra, Senior, Feliu Ventura, Pau Alabajos, Carlos P. de Ziriza i Amàlia Garrigós posen en perspectiva els assumptes que ocupen a l’escena musical valenciana.
Convé polititzar la música?
Feliu Ventura és clar: “estaríem vivint en un país amb una democràcia de baixa qualitat si ser un artista amb una posició ideològica fóra un impediment per a desenvolupar el seu treball”. El verb convenir es dissipa, afirma Pau Alabajos, perquè “totes les persones som animals polítics d’una o altra manera, per acció per omissió i en cada sector laboral, en este cas el cultural”. La periodista Amàlia Garrigós posa d’exemple el cas dels músics en la transició i defensa que “és legítim l’ús polític que puguen fer una part dels músics, com també ho és l’ús de determinades associacions o entitats privades. Tampoc no cal confondre la militància música-política amb l’existència d’una escena musical valenciana independent i variadíssima estilísticament que té el mateix dret que els altres a disposar dels seus circuits d’expressió”.
Senior (Miquel Àngel Landete) és el líder de la banda de rock d’arrel americana Senior i el Cor Brutal.
La veu de Sènior i el Cor Brutal, Micalet Landete, creu que, ara, els músics han d’aprendre a remar amb el corrent a favor. “En termes de conveniència supose que fa un temps sí que convenia perquè teníem un govern que estava en contra de la llengua valenciana” assegura, “quan torne un govern de dretes, de nou a la trinxera, és la missió que tenim com a creadors, no podem obviar-ho”. Tot i això, defensa que l’ACPV i la música feta en valencià hagen d’anar de la ma.
El periodista Carlos Pérez de Ziriza, en canvi, és crític amb el sector. “No pot ser que tot aquell qui vulga fer música en valencià haja de seguir una consigna reivindicativa i política”. Ziriza menciona Sènior i el Cor Brutal, Gener, Tardor, Sitja o Mai Mai com a grups que es desmarquen del prototip estilístic de l’escena en valencià. No obstant, matisa que “la participació de músics en l’esfera política no és nova, als EEUU es veu amb molta normalitat democràtica. Però quan el 80% de la música en què tu et recolzes es fa en la mateixa corda estilística de dolçaina i tabalet, empobreixes l’escena”.
Cal un sindicat per als músics?
El cantautor de Xàtiva, Feliu Ventura
Una de les grans qüestions que es van suscitar, i que es debateren en l’assemblea de l’11 de maig convocada pel Col·lectiu d’Ovidi Montllor, fou la necessitat de crear un sindicat d’els i les músics del País Valencià. Feliu Ventura adverteix que “hem d’entrar la fase dels drets, caminar cap a la sindicació per tindre una veu de col·lectiu”. No obstant, la incapacitat de sindicació de les treballadores de la música no és aïllada en el cas valencià. Ni tan sols a l’Estat trobem cap exemple. Sobre si s’ha de replantejar el COM, el xativí lloa la feina que ha fet el col·lectiu per la visibilització dels músics que han cantat en valencià, “sempre ha d’estar, però, ha d’estar en constant canvi”.
Micalet Landete, Sènior, reitera l’expressió de “remar tots junts” si es volen aconseguir millores laborals i fiscals. Considera que el COM hauria de convertir-se en una ferramenta més transversal, no només tancada a l’escena en valencià. La idea de necessitar un sindicat té ple recolzament, però, hi ha hagut poc d’interés per part dels músics per debatre sobre les seues mancances com a creadors?
Pau Alabajos admet que és una qüestió endèmica en el sector però, explica, “moltes vegades els músics compaginem labor artística amb una altra feina que ens dóna de menjar, perquè s’entén que la música no és un ofici sinó un hobbie, això fa que els músics no hagem invertit el temps en altres coses que no siguen la teua feina”. Segons Alabajos, això explica que la tasca artística i assembleària quede en un últim terme.
La periodista, Amàlia Garrigós, considera que el músic “no pot regir-se pel règim d’autònoms perquè no posseeix un negoci com el pot tindre un perruquer al seu local. El músic toca quan pot tocar i cobra el que pot cobrar en molts casos, per tant la cotització a la seguretat social ha de ser diferent. A França ho tenen bastant ben organitzat considerant l’artista un treballador discontinu”. Per això, diu, és important “respectar els catxés, facilitar la programació als locals o tarifes reduïdes per tal que els músics puguen tocar en els espais que depenen de l’administració”.
Respecte del COM, Garrigós defensa la tasca del col·lectiu, “la gent que hi treballa ho fa de manera voluntària i no en són molts els que hi curren de valent, els puc comptar amb els dits de la mà i encara me’n sobra un. Mentre el valencià continue trobant-se en una situació d’escandalós desavantatge respecte a l’altre idioma cooficial, té sentit la seua existència i més sentit tenen encara els seus premis anuals que, potser, s’haurien d’ampliar a tot el territori del domini lingüístic tal i com ho fa la revista Enderrock”. La periodista proposa que l’administració els dote d’ajudes i que “s’ecarreguen de la gestió dels Premis perquè tinguen més projecció i difusió”.
Pau Alabajos, cantautor de Torrent. Acaba de traure el disc ‘L’amor i la ferocitat’ (Bureo Músiques, 2016)
Les crítiques al pla estratègic cultural del Conseller Vicent Marzà, ‘Fes Cultura‘, són inevitables. Si bé el col·lectiu d’actors i actrius del País Valencià i el Consell Valencià de Cultura qüestionaven la participació amb què s’elaborà i la visió “neoliberal” del pla, els músics tampoc el lliuren d’objeccions. “Abans de presentar un pla s’hauria de preguntar a la gent que hi treballa no només a la patronal del sector, sinó als treballadors, i fer un mapa musical valencià”, sentencia Ventura. El sector musical confia que amb una nova gestió cultural podrien capgirar els problemes endèmics que pateixen. Però Pau Alabajos critica també com s’ha gestat el pla. “El pla està molt basat en l’economia i, a més, el COM parlà amb el conseller en una reunió breu. S’hauria de fer un diàleg transversal i profund amb tots els sectors de la cultura per fer un diagnòstic de tot el que realment necessitem”, emfatitza. Estos problemes, diu, han existit des que governà el PSPV als ’80, s’han agreujat amb el PP i continuen vigents fins ara.
La presència dels músics als festivals valencians
Des de l’àmbit de la comunicació, dos reconeguts periodistes especialitzats en l’art de les muses han aportat també el seu criteri. Què pot fer el periodisme pels músics? Amàlia Garrigós està segura que el radi d’influència d’una ràdio i tele autonòmiques són inqüestionables. “Per generar demanda cal promocionar l’oferta i això es pot fer des d’uns mitjans audiovisuals com calen i que siguen capaços de motivar a la gent a assistir a concerts”. La crítica de Garrigós va més enllà, “els arguments comercials primen, massa sovint, per damunt d’altres. N’hi ha molta diversitat però poca assistència a no ser que es tracte de convocatòries massives amb cartells que incloguen noms que arrosseguen un públic que vol festa. L’única excepció és la banda valenciana, La Habitación Roja, que no va actuar fins a la tercera edició del FIB de Benicàssim”. Al parer de la periodista, la clau és la diversitat musical i que les institucions facen més fàcil la presència a sales i locals.
El periodista Carlos Pérez de Ziriza està especialitzat en informació musical i escriu per a El País, Efe Eme i MondoSonoro, entre d’altres mitjans.
Els grans festivals valencians com el FIB, l’Arenal Sound o el Rototom són empreses privades i seria contraproduent, segons diu Carlos P. De Ziriza, “posar quotes per afavorir músics valencians. Els festivals són empreses privades, algunes d’elles fins i tot tenen un públic majoritàriament britànic. Sobra un poquet de victimisme per part de l’escena valenciana, de la mateixa manera que es queixen per no actuar a un festival no han fet res mai per acostar-s’hi”, apunta el periodista.
Crítica i autocrítica. La visibilització dels músics passa, en part, per uns mitjans que els hi dediquen tinta i veu. Ziriza admet que la premsa haja d’autojutjar-se. “Però tots els agents de l’escena musical ho han de fer, tant els músics com la premsa”. Un punt portat a col·lació d’una crítica de Feliu Ventura sobre el tractament periodístic del debat com una sorollosa “polèmica”. Ziriza respon que “també els músics han d’entendre que, de vegades, els periodistes hem de vendre la nostra informació de la forma més atractiva possible, i això no vol dir que el periodista edulcore o pervertisca el missatge. Tampoc em sembla que els músics en valencià tinguen molts motius per a queixar-se del seu reflex a la premsa, tant els Premis Ovidi com altres festivals tenen un reproducció completa als mitjans de comunicació del País”. Tot i això, reconeix que els mitjans solen arribar tard en fer notícia “no només de l’escena en valencià, sinó a d’altres manifestacions musicals que els superen”. Ziriza recorda un cas, el dels Munlogs, banda de rock dels ’90, qui “van copar pàgines de la premsa per una polèmica, i no pel fet que cantaven en valencià”.
Alabajos, en canvi, troba que la premsa té una “doble vara de mesurar” i li interessa la polèmica. Un argument que, assegura, es va fer servir per a criticar l’ACPV va ser que “havia de tenir cura en l’elecció del cartell perquè rep subvencions. Això no es diu mai del Festival de les Arts, ni tampoc de l’Arenal Sound, que reben ajudes públiques i obvien la presència de les dues llengües oficials del País i no té ni la més mínima repercussió als mitjans”.
Potser el repte dels festivals es soluciona amb l’educació de l’espectador. “Fas música anglosaxona en valencià i vas al típic festival de música en valencià i estàs súper fora de lloc. Jo m’he trobat més en el meu lloc tocant al Primavera Sound que al Feslloch, i això que a mi m’encanta tocar en el Feslloch, però el públic té l’oïda educada d’una altra manera”. Sènior posa sovint l’exemple de Catalunya on, al seu parer, hi ha més normalització lingüística i estilística. Cita, però, el festival valencià Deleste, “la paraula clau és transversalitat: al Deleste programaren artistes com el Botifarra. I això, al País Valencià, és un tret cultural molt pobre”. La fórmula? “cal educar l’espectador valencià, que escolte qualsevol tipus de música en qualsevol tipus d’idioma i això s’ha de fer bàsicament en escoles i universitats, modificar el pla d’educació i el curriculum escolar, que els grups de rock i pop actuen a les escoles”. Landete, però, no creu que els mitjans de comunicació puguen educar, “poden influir en una opinió”, diu, “però no estan per a educar”.
Música, feminisme i patriarcat
La periodista Amàlia Garrigós ha fet informació cultural des de programes com El Jardí de les Delícies a Ràdio 9, on passaren centenars de músics valencians a promociocionar-se i tocar en viu.
Un debat ple d’homes i amb comptades veus femenines. La societat patriarcal, coincideixen tots els entrevistats, es reprodueix en tots els àmbits lingüístics i socials. “El percentatge de dones que fan música en l’escena valenciana i són visibles, no es diferencia massa del percentatge de dones que fan música en castellà i tampoc tenen visibilitat. És una realitat que es repeteix en tots els àmbits de la vida i de les professions. A la periodista de Ràdio 9 li crida l’atenció que els conservatoris i bandes estiguen plens de dones músiques però que, després, “la major part dels grups els formen homes”. S’hauria de fer discriminació positiva? Es pregunta. “N’estic segura que hi ha moltes d’elles que esperen el moment i l’oportunitat d’eixir de l’anonimat. Caldria fer un esforç per incloure-les als cartells? Jo crec que el criteri ha de ser sempre la qualitat, siguen homes o dones, amb el mateix raser de mesurar”. I sentencia, “sovint el que passa en els cicles i festivals és que els programadors se n’obliden o no cauen en la idea que potser caldria que hi haguera alguna dona música. No crec que siga per mala fe sinó per manca d’hàbit”. Amàlia Garrigós destaca la feina del col.lectiu feminista Fusa Activa, el qual ha creat una base de dades de dones que fan música de tots els estils “per a què ja no hi haja excuses per part dels organitzadors de festivals”, diu.
En un article a la Tresdeu, el col·lectiu Fusa Activa denuncia que “continuem lluny d’haver assolit una ‘normalitat’ pel que fa a la presència i visibilitat de la dona en l’àmbit musical, el masclisme i micromasclisme continua impregnant-nos a diari”. A les revistes especialitzades i cartells de festivals, denuncien, hi ha una majoria de grups formats per homes. El col·lectiu assegura que el culpable directe de la invisibilització de les dones és la societat. “El sexisme està molt naturalitzat perquè ens ha educat així a la societat, però també perquè ens han educat els nostres companys de l’escena, amb qui ens agrada tenir un posicionament d’aliança”. El problema, afirmen, és la resistència obstinada a enfrontar-se a totes les situacions i comportaments masclistes i, quan s’ha fet, “ens han ridiculitzat, ens han dit que exagerem i ens han titllat de censores”.
Feliu Ventura reconeix que “els músics ens hem d’adonar que hem tingut una situació de privilegi com a homes als escenaris”, però assegura que tampoc li agrada veure un festival on l’únic que hi ha en comú són dones”. Segons el cantautor “eixe no és el canvi”. Ziriza troba que “són problemes tan estructurals que no es poden abordar amb unes simples quotes a un cartell d’un festival, va més enllà, s’ha de solucionar des del punt de vista educatiu”. Landete també considera que això s’haja de solventar des de l’escola i la família: “el que no podem fer és ni contractar-les pel fet de ser dones ni no contractar-les per eixe mateix motiu, s’ha de potenciar que hi hagen més dones”, diu.
