La Llista de Maig 2013 per Paula Bonet

La llista de Maig ens l’ha enviada Paula Bonet, una il·lustradora de Vila-real que segurament tots coneixereu. I pels qui no la conegueu ella és Llicenciada en Belles Arts per la Universistat Politècnica de València. Ha completat la seua formació en la NYU de Nova York, en la UPC de Santiago de Xile i en Dedalo Arte, Itàlia. Com comenta Paula a la seua web el seu estil fins fa relativament poc era l’oli, un treball pictòric que combinava amb tècniques de gravat, al llarg de l’últim any, però, ha presentat quatre exposicions, totes elles d’il.lustració, combinant imatge i tipografia com ara ‘Pauline on the Leach’ (amb versos de la periodista María Leach) en Espacio en Blanco (Barcelona), ‘La pell suau’ en Mequierovivir (Pamplona), ‘Contes a quatre mans’ (amb la Joana Santamans) en març a la Sala Russafa de València i en maig a la galeria Visions de Barcelona i ‘-La piel es frágil -dijo’ en CREAM Espai Creatiu (Barcelona). Ara prepara ‘I walked on tiptoe’ per a la Ó Galeria de Porto. ‘I walked on tiptoe’ s’inaugurarà el pròxim 16 de juny.

Tota una artista valenciana internacional que amb les seues il·lustracions deixa a molts enamorats, com les cançons que ha triat, una mescla del millor indie intimista en català amb tocs d’artistes internacionals. Vos proposem que gaudiu de les seues il·lustracions mentre escolteu la llista!

Haver treballat amb Jordi Lanuza ha estat un procés molt intens; vaig haver de donar un gir al treball que normalment faig i fugir del retrat. Al final, un dibuix d’un far que aparentment és tan senzill (la portada del seu nou treball “Amunt!”) ha estat un dels dibuixos més repensats que he fet mai i que més esbossos ha necessitat per a existir. Des que els vaig coneixer a través del clip de la cançó “Focs i brases” de Lyona sóc fan incondicional d’Inspira, i haver pogut estar present mentre es gestava aquest disc, haver pogut escoltar les cançons nues i haver viscut com anaven arribant al que son ara en el disc m’ha fet sentir una privilegiada. Considere que “Nits d’hivern” és imprescindible. (Crec que tornaran aviat a València, i si puc vindré amb ells).

Vaig coneixer la música de Ron Sexsmith en un moment en el que pense que van ocorrer molts miracles a la meva vida, tant a nivell professional com a nivell personal. M’encanta el so i la veu de Ron Sexsmith i aquesta cançó m’emociona especialment.

Pose el iPhone en mode avió i l’apague. L’avió s’enlaira i quan el torne a engegar i active spotify l’única cançó que puc escoltar és aquesta. (Sóc bastant desastre amb aquetses coses). Porte també un llibre que he comprat a l’aeroport i en eixe moment no ho sé, però ara considere que serà un d’aquells que rellegiré uns quants cops (“La ridícula idea de no volver a verte”, de Rosa Montero). M’encanten els Eels, i per a mi, aquell vol Bilbao-Barcelona tindrà sempre aquesta banda sonora en bucle inmillorable que em va ajudar a fugir dels crits dels nens i de les converses en veu massa alta per al meu gust d’altres passatgers; combinada amb la lectura dels pensaments de Montero a través de la vida de Marie Curie quan la gent, més o menys, callava.

Vaig tindre la sort de coneixer els Baden Baden en la llibreria Shakespeare & Company de París en un event anomenat “Rithmes of an hour” en el que ells, Thos Henley, You and You i Moriarty tocaven i jo dibuixava. Vaig flipar amb la seva música, sobretot amb “Anyone”, que pertany al seu disc “78”, i es va crear un llaç estret entre nosaltres. “La descente” forma part del seu nou treball, “Coline”. Quan torne a París ho faré coincidir amb un dels seus concerts.

Per a mi, aquesta cançò és Wes Anderson i el seu “Hotel Chevalier”. Crec que no cal dir rés més.

El primer cop que vaig escoltar esta cançó vaig flipar. M’agrada molt Love of Lesbian i em va deixar molt perplexa, em sentia gairebé timada. (Cançons com “Nada”, “Incendios de nieve” o “Noches reversibles” em tenen robat el cor). Però ara aquesta cançó és de les que més m’agraden del seu nou treball “La noche eterna. Los días no vividos”, m’omple d’energia. Estic segura de que, si visqués en València, la ballaria moltes nits al Wah Wah.

“Els crits” o “Miquel a l’accés 14” o “La vella ferida” o “No et fas el llit”. Qualsevol. Debilitat per Mishima.

Escoltar Senior és per a mi, tornar a Russafa, tornar a uns anys molt emocionants en els que vaig ser conscient de que la vida era una cosa que t’havies d’agafar seriosament, en els que pensava que viuria per sempre en eixe barri i en els que pensava inclús que els meus fills anirien al col·legi del carrer Puerto Rico si al final aconseguiem que existís. Ara veig que això no és així (el col·legi sí, el col·legi finalment és una realitat). Però Russafa, i eixa part de València que val tant la pena i a la que tant poca gent canta, amb Sènior, està amb mi a pesar de la distància.

Ahir vaig veure Bigott al Music Hall de Barcelona. Vaig estar durant una hora i mitja amb la boca molt oberta. Era el primer cop que veia Bigott en directe i no serà l’únic.

El treball de Didac Rocher és d’eixos que, sense demanar permís i sobtadament, entra molt endins, s’aferra fort, i no et solta. El treball de Dídac Rocher és poesia pura, és densitat, és molt de veritat. En “El minotaure i Teseu” musica poemes de Salvador Espriu, combinació perfecta.

No cal dir gaire cosa que no s’haja dit de Daniel Johnston. Ara, amb el nou treball de l’il·lustrador Ricardo Cavolo sobre la vida i obra del músic i dibuixant, encara cal dir menys coses. Recomane el llibre i, per suposat, recomane continuar escotant-lo.