5 coses que passen als valencians en Barcelona
Barcelona ha rebut una històrica migració valenciana. Tant al segle XX com ara, són molts els valencians que “apugen” a Catalunya per buscar oportunitats laborals. Un moviment de persones que, no obstant això, no es reflecteix en l’àmbit de les infraestructures. Si no, que li ho diguen a aquells que han d’agafar un “puntualíssim” Euromed, Talgo o, fins i tot, un “rapidíssim” Regional Express. Ave? What Ave? La situació econòmica actual i la laboral al País Valencià, mou els i les ciutadanes a emigrar cap a terres on hi ha més dinamisme econòmic o millor formació acadèmica, com a Barcelona.
La integració cultural dels valencians a ciutats com Barcelona, principal rebedora de migració a Catalunya, és ben fàcil. I més, si eres catalanoparlant. Precisament eixe primer xoc cultural valencià-català és el motiu d’este article. Compilem algunes de les situacions lingüístiques que, de segur, hauràs viscut si eres un/a valencià/na que viu a Barcelona.
1. “Un café del temps, per favor”
Si vas a un bar i demanes un “café del temps”, el cambrer o cambrera que t’atenga es quedarà a quadres. “Un cafè amb llet?”, “No, no! Un café del temps… café… gel… ja saps?”. Si vols evitar aquesta situació, mai digues la màgica fórmula valenciana que a l’estiu ens ve de perles per a refrescar-nos i despertar-nos. A Barcelona, almenys, el cafè del temps és conegut com “cafè amb gel”. I ai mare si demanes un cremaet…
2. La senyora ‘Carlota’ no és una verdura
Molts valencians saben què és una “pastanaga”, però poquíssims catalans saben a què et refereixes quan dius que “has bollit carlota”. Catalans i catalanes, no telefoneu als Mossos que ací ningú ha bollit a cap persona.
3. Valencians, però sobretot valencianes, mai digueu “calces”
“Amb este temps, no sé si posar-me calces”, diu una valenciana. En eixe moment una catalana posa cara de pòker. “Com no et posaràs calces?!”, respon. Clar, la catalana no sap que els valencians a les “mitges”, que ens posem a les cames per a no passar fred, li diem “calces”. I què significa “calces” tant en el dialecte oriental com occidental de Catalunya? Redoblament de tambors… Bragues! Sí, senyor! Ara entenem aquell català que obri els ulls, incrèdul, en sentir dir que una dubta de posar-se bragues.
4. Els catalans posaran cara de pòker quan…
… digues la paraula “dotor” o “dotorejar”. Eixe verb que tant ens agrada a alguns: tafanejar o farolejar allò que, en principi, no ens hauria d’interessar. “Dotorejar”, un gran verb valencià que, en dir-li-ho a un català, semblarà que li parles xinés.
5. Tornem al segle XV
Si eres valencià de la zona de l’Horta, Camp de Túria o la Ribera, estàs de sort. A Catalunya estàs revalorat. Sí, sí, així com ho llegeixes. Per què? Perquè parles un català culte i antic. Mai l’ús intensiu del pretèrit perfet simple ens havia donat tant de catxé. I tu que en les redaccions de valencià l’evitaves perquè et pensaves que era d’allò més vulgar! Si en lloc de dir “vaig fer” (pretèrit perfet perifràstic), dius “fiu” (pretèrit perfet), això deixarà bocabadat a més d’un català. “Fiu? Això què és una onomatopeia?”, es preguntarà. “Déu meu, parles com un llibre de Joanot Martorell!”, et dirà admirador.
