Zaplana és el nostre Bojack Horseman
Els noranta tornen a estar de moda. Junt al color UVA, les raves, Terra Mítica i els guiris de Benidorm, res més retro que retrobar-se amb Eduardo Zaplana a les portades dels periòdics. L’Operació Lezo ens du de nou a les pantalles l’inigualable, l’estrella de la gestió econòmica valenciana, ex-president, ex-ministre, el mateixíssim Eduardo Zaplana, per una qüestió “mínima” d’uns tals sobrecostos en la construcció del Canal d’Isabel II. Potser els més joves de la sala no l’ubiquen de moment, però ell i el seu bronzejat tirant a passat de rosca, ell i el seu gran amic Julio Iglesias com a marca del País Valencià van marcar tendència. “La gestió més positiva de la història de la Comunitat Valenciana”, segons paraules del nostre Eduardo, recordant-nos així la vida fàcil de gandula i platja i bombolla urbanística, aquells temps daurats en què el polític cartaginés podia moure’s amb gràcia entre trama i trama, sospitat i perseguit, però finalment sempre amb el tratge impolut.
Després d’un bon temps fora del radar públic, la nostra estrella wannabe rep una nova entrega de protagonisme; al mode del nostre Bojack Horseman particular, Zaplana torna a les pantalles com la celebrity d’antany, desmillorat, amb el socarrat passat per anys i els èxits polítics subjectes amb pinces: “In the nineties I was in a very famous TV show”.
Per això la satisfacció, d’ací el morbo, de veure un dels grans en decadència, fantasiejar imaginant-lo de camí al jutjat… M’agradaria imaginar no sols Zaplana, sinó una llista sencera amb tots els possibles encausats per corrupció com el reality d’èxit que mai es va arribar a fer, on els imputats eren decidits per l’audiència. Però, per desgràcia, em pareix que ja hem fet tard.
