Maria Arnal i Marcel Bagés: bellesa d’un altre planeta
Marcel Bagés de Flix, a les Terres de l’Ebre, Maria Arnal de Badalona, els dos transiten per la Barceloneta, des d’on fan música tradicional valenciana 4.0. Junts artísticament per gràcia de Marc Sempere (Compartir Dóna Gustet), amics i coneguts d’Arthur Caravan, d’Orxata i de Pep Botifarra. Són el duet de moda en alguns microcosmos. De fet es pressentia l’èxit imminent després dels EPs precedents i les col·laboracions d’Arnal -sempre reeixides- que apuntaven alt. Es publica finalment 45 Cerebros y 1 Corazón (Fina estampa, 2017) i ve l’eclosió. Els mitjans indies en parlen; la pluja de flors. Que el protagonista de tal lloança siga un treball de desconstrucció del cant d’estil dóna molt de gustet. Fa cinquanta anys els nostres cantants s’abocaren a entonar com els francesos o els anglosaxons per fer música popular moderna, on vas amb un cant de batre si tenim tractor. L’Ovidi n’era una excepció i no és casualitat doncs que ara Arnal i Bagés versionen a l’alcoià. El seu no és un exercici de mestissatge guai, és un descens a les catacombes de la tradició per excavar una via inexistent fins ara. Que a més funciona perquè Arnal té una veu que remou pell i panxes i ell desgarra amb fruïció les cordes de la guitarra. I a damunt escriuen poemes bells. Per exemple, de cançons de nits de ronda estan els servidors plens, però Arnal i Bagés han composat a “Tu que vienes a rondarme” la cançó de ronda definitiva, universal i galàctica. No hi havia prou bellesa en este planeta i ells l’han importat del més enllà.