D’adéus (o fins després)
De vegades, els astres s’alien de manera que ens provoquen daltabaixos en la nostra aventura diària. Una successió de fatalitats que s’instal·len en renglera i provoquen un dia rúfol, com de màquines aturades. 12 de setembre de 2013. Tres notícies d’aquelles que entren amb la fredor de l’òxid d’un ganivet.
Hi ha, per començar, el concís i entenedor missatge a mode de comiat d’una de les bandes més renovadores de la nostra escena : “Hui 121dB deixa de ser un grup de música després de nou anys, tres discos i, invariàblement, tres músics (som d’equilibris impars). Una abraçada als que heu format part del nostre Lesotho. Ara, l’Escenari és buit“. No cal posar-se tremends: les coses passen perquè han de passar. Havia de ser així, sembla. Sens dubte, l’experiència trifàsica s’ha mostrat ben hercúlia durant aquesta dècada . 121 dB passa amb majúscules a engrandir el tom de l’enciclopèdia de la música d’aquest país. I això no és cap tòpic. Des que va despuntar amb les primeres descàrregues emocionals de rerefons metropolità, el grup ens ha fet entendre València d’una altra manera. Una visió molt més (post)moderna i cosmopolita d’una ciutat que, malgrat el seu fort alè provincià, també guarda entranyes endins miratges intel·ligents i constructius que es reconcilien amb la societat del segle XXI. Les cançons de 121 dB ja resten per sempre més als auriculars d’aquest urbanita que traça itineraris espectrals del subsòl a l’entreclaror, de la mort a la vida. “Si em crec el que em vas dir / en aquells dies que València / era molt més que un paradís“.
El segon adéu (o fins després) en menys de 24 hores el protagonitzava la banda barcelonina MiNE!: “Després de vuit anys d’activitat frenètica, de treure pràcticament una referència per any i de no deixar de tocar, MiNE! ha decidit aturar motors per una temporada“. MiNE! és d’aquells quartets autònoms que han tatuat la dermis de la ciutat comtal amb siluetes de pop i rock lúcid i elegant, ben lluny del descarrilament i el soroll mainstream. El seu llegat venç amb La fi del món (Música Global, 2012), gresol de melodies vertiginoses, passatges excitants i atmosferes apocalíptiques. Rampells elèctrics que, sumats als anteriors treballs, sonen convincents, fins i tot, ara que estan a punt de baixar dels escenaris. Un brindis per la feina ben feta. Els tornarà a ajuntar l’atzar?
En el tercer batzac, la banda icona de Constantí tan sols ens avisava d’un contratemps: “Estimats amics i amigues dels Pets. Us volem fer saber que hem hagut aplaçar l’inici de la gira. Tenim al Lluís, que ja sabeu que és poqueta cosa, una mica fotudet de salut. De totes maneres no patiu que ben aviat reprendrem l’activitat amb tota l’energia i ganes que us mereixeu. Perdoneu les molèsties i un petó ben gran a tots”. La bona notícia és que mentre Gavaldà es recupera -ànims per al cantant!- ja podem anar fent un tast al nou treball del grup, L’àrea petita (RGB Suports, 2013), i al videoclip del senzill “Bombolles”. Un disc que ve a corroborar la incansable energia que transmet aquest gegant de la música en català.
DOL
No podem cloure l’article, però, sense deixar de recordar Josep Fortuny. Fundador i ideòleg de l’Elèctrica Dharma, ens ha deixat fa uns dies a les portes d’una nova gira. Tot just feia dos anys el grup homenatjava en un concert al Palau de la Música Catalana el seu germà Esteve, mort l’any 1985 durant un concert a Cardedeu. Pioners en la fusió de la música tradicional catalana amb les sonoritats més contemporànies, l’Elèctrica Dharma perd el seu bateria a tocar del 40è aniversari de la banda.
