3 motius pels quals enamorar-te de la ràdio
L’any en què la ràdio va arribar a les nostres fronteres fou el 1924, amb les primeres emissions de Ràdio Barcelona. Enginyers, de manera coral, la crearen per motius estratègics i militars a finals de segle XIX. No obstant això, la ràdio, entesa com a mitjà de masses i com a font d’entreteniment social, no es va democratitzar fins a les primeries de segle XX.
Rodeta a tort i dret mentre eixe sorollet estrident s’interfereix entre unes veus poc nítides. Un intrús anomenat transistor envaïa les cases privades. Famílies senceres, amics i veinat es plegaven tots al voltant d’aquell aparell que emetia paraules i sons. Réien, s’informaven i s’emocionaven amb radionovel·les. Eixes històries que, fins ara, només es podien llegir als llibres havien cobrat vida. Estos són els 3 motius pels quals estimar-la:
1.- La ràdio és un animal de companyia
És portàtil i no interfereix en les teues tasques quotiodianes. Fins i tot rius, t’emociones i parles amb ella. És unidireccional, però, qui t’impedeix que, mentre l’escoltes, aplaudisques les paraules de la tertuliana o respongues la intervenció de l’entrevistada? Qui diu que estàs sola quan no hi ha ningú a casa? Sí, Pepa Bueno, Carlos Alsina i Luis del Olmo s’han colat en la teua cuina. I més val que amagues la xocolata.
2.- Ajudà al poble analfabet i pobre
Ningú dubta del caràcter revolucionari de la ràdio. Als inicis del segle XX, la societat valenciana -i la de la resta de l’Estat- encara no s’havia alfabetitzat del tot. Només les elits i uns comptadíssims afortunats de classes més baixes podien permetre’s el “luxe” de llegir els titolars en premsa i pagar l’exemplar de diari. La ràdio democratitzà la informació: el poble analfabet podia adonar-se de les darreres notícies. Això sí, un vell enemic també ha pogut amb la ràdio: la censura. Vos sona Ràdio Pirenaica?
3.- Amb ella va arribar la invasió extraterrestre
Per un moment, el món es va pensar que els extraterrestres ens invadien. L’actor estatunidenc Orson Welles (1915-1985) es va dedicar, entre d’altres vessants, a l’actuació radiofònica. El 1938 va dramatitzar en directe l’obra La guerra dels mons (H.G. Wells, 1898), trama de la qual consistia en una invasió marciana a la Terra. La “posada en escena” fou tan realista que els oients s’ho van creure i el pànic es féu amb la població nord-americana.
Eixa és la ràdio, la que no ha canviat gaire. La que es desperta amb tu, t’acompanya en el trajecte al treball o classe i la que et diu «bona nit, demà més». La que et parla a l’orella mentre creues el carrer. La que et deixa tancar els ulls i, amb mil paraules pronunciades, demostrar-te que val més que una imatge de TV. Abans unidireccional i compartida. Ara, fins i tot, la pots escoltar al teu mòbil amb cascos quan i com vulgues: tant analògica, com a la carta a través dels podcasts.
