Mag Rubén Aparisi: «Intente fer de mag elegant, però no m’ix bé»
Fins fa poc era força difícil gaudir d’un espectacle de màgia en valencià. El jove mag Rubén Aparisi, de 27 anys i de Vinalesa (Horta Nord), ha omplert eixe buit amb xous com «Miracles, a Lourdes». Ho ha fet, a més, amb un xou ple d’humor i valencianitat. La seua relació amb la màgia va començar quan ell tenia 19 anys. Estudiava Telecomunicacions i un company mag de la seua classe, Juanjo Almendros, el va fer picar l’ham. «Quan altres joves s’enganxen a drogues i s’arruïnen la vida, jo em vaig encolar a la màgia. Ha guanyat prioritat fins que ho vaig deixar tot. Per culpa de Juanjo!», exclama entre riures. A la Tresdeu entrevistem el mag valencià del moment, qui, amb humor i espectacles en valencià, ha captivat el seu públic.
CÈLIA CEREZO.- Aconseguir dominar els trucs de màgia requereix molta pràctica. Quant de temps has invertit?
RUBÉN APARISI.- És molt difícil de quantificar, sobretot quan eres un desorganitzat pel que fa als horaris com ho sóc jo, i perquè sempre estàs més o menys actiu. És molta, i mai és prou, mai tens la sensació de que un número ja està prou bé com per a presentar. Així que, en la pràctica, s’ha d’afegir-li un component de risc per a què acabe de madurar i has de provar-ho davant del públic.
CC.- Has estat autodidacta o t’ha calgut fer cap tipus de formació amb cursos?
RA.- Sí, majoritàriament autodidacta. Sí que hi ha seminaris, congressos, als quals sí que hi he assistit, però la majoria de temps és soles al local i amb ajuda de llibres. Ser autodidacta és molt habitual en la màgia. En ser un art escènic relativament jove, hi ha poca formació estructurada. És jove com a art escènic. Ara bé, com a engany, estafadors o espiritistes hi ha una gran història. Així que la dificultat és escollir i ordenar el material entre la massiva quantitat d’informació que hi ha.
CC.- Quin tret de la teua personalitat tens que t’haja ajudat per superar-te com a mag?
RA.- La imprudència (bromeja). Ser un poc estúpid en determinats moments, tal volta, m’ha fet seguir endavant sense tindre-les totes (riu). En treballar moltes hores tot sol, saber motivar-te, superar-te i fer-ho d’una manera mentalment sana és prou clau. El cap és molt dolent i et pot fer aminorar-te o créixer. Has de saber ser realista a la vegada que somiador; així com ambiciós i humil. Són habilitats que intente aprendre, sense encara dominar-ho massa bé.
CC.- Assegures que els teus espectacles no són només de vareta i abracadabra, sinó que l’humor entra en joc. Pel que veiem, hi ha un altre element que hi poses i que, tal volta, et fa destacar d’entre altres mags valencians. És, en certa manera, la valencianitat. Ofereixes llavors un espectacle amb un humor avalencianat?
RA.- I mira que no ho faig a propòsit. Jo intente fer un mag elegant, parlar sempre en vers, anar amb barret de copa… però no m’ix bé (bromeja). Sí que és veritat que em diferencia i estic molt content que així siga. Però em costa molt definir-me o veure’m des de fora. És a dir, és intencionat però no sent que estiga en total control, va eixint. L’única cosa que intente és escriure de la manera més sincera possible, de vivències reals, o de bromes amb amics.
CC.- Trobes que el món dels espectacles de màgia al País Valencià està poc valencianitzat?
RA.- Sí, sóc l’únic que ha triat aquest camí d’actuar en valencià i parlar de coses que et rodegen, i per l’amor de Déu que continue siguent així que em va molt bé sense competència (riu). I quan dic triar és mentida, realment no he triat, simplement no haguera pogut ser d’altra manera. És a dir, si no ho féra en valencià seria un estafador, no seria el Mag Rubén Aparisi qui puja a l’escenari. No hi ha un argumentari complex, ni cap estudi de mercat darrere de les decisions que prenc, simplement faig el que m’abelleix i intente fer-ho de la millor manera i el més coherent possible.
CC.- Samuel Beckett deia “fracasa una volta, fracasa una altra volta, fracasa millor”. Quants fracassos has tingut abans d’assaborir l’èxit?
RA.- Incomptables… el procès de creació és una cabotada rere l’altra contra la paret. I sí, he fallat números en directe. Són anècdotes divertides i moltes voltes em sorprenc a mi mateixa quan isc del pas de maneres molt creatives. A la meua primera actuació s’em va trencar un ou que duia a la butxaca per fer-lo aparèixer. Em vaig adonar i li vaig dir a un xiquet que traguera el contingut d’eixa butxaca. Va traure l’ou xorrant. El més divertit és que l’americana no era meua. Me l’havia deixada un amic que estava al públic i que al·lucinà per com havia arruïnat a seua peça de roba.
CC.- És cert que, darrerament, et veiem més ocupat i amb molts més bolos. Quan fas eixe punt d’inflexió i notes un increment considerat de contractació?
RA.- No sé a què es deu. Supose que si fas la teua marxa durant el temps suficient les coses van eixint. De tota manera, malgrat que estic molt content amb el volum de feina, encara en vull més. Actuar em dóna la vida i no puc esperar a presentar projectes futurs.
CC.- Supose que en el sector on treballes, els impostos i l’IVA cultural és el truc de màgia per excel·lència: pot fer reduir els teus ingressos com artista en un tres i no res. Màgia negra del senyor Montoro. Com i quant has tardat en estabilitzar-te econòmicament amb els teus espectacles?
RA.- Doncs fa molt poc que sóc econòmicament estable. Fa sols 3 anys que em dedique professionalment a la màgia, però que sóc econòmicament estable encara menys. Però no m’agrada victimitzar el sector. A mi em costa el mateix que li costa al ferrer on vaig, o als editors de la revista Tresdeu. Com diu la meua companya i actriu, Laura Sanchis: “som obrers, deixem de fer-se fotografies a estores roges”. Però, sí, tenim molta guerra per davant per dignificar les arts escèniques i canviar la concepció que té una part gran de la societat.
CC.- Has fusionat la pilota valenciana amb la màgia. D’aquesta mescla ha eixit una sèrie web on sorprens a pilotaris amb els teus trucs: Jocs de Lloses i Mans. Sabem que eres un apassionat de la pilota, però en quin context sorgeix la idea de produir eixos capítols?
RA.- Entre cerveses, com la majoria d’idees bones (riu). Tenia moltes ganes de fer màgia televisiva. El món de la pilota era un context molt atractiu que tenia a l’abast i el vaig voler aprofitar.
CC.- Ara que es coordina la reapertura de mitjans públics valencians i ja hi ha productores que preparen contingut per a la TV. T’ha caigut cap oferta de programa o col·laboració que es puga dir?
RA.- Doncs més bé al contrari. Vaig fer una proposta de sèrie de màgia televisiva que no ha sigut pre-seleccionada. Així que una de les tasques que estic fent ara és reescriure-la per fer-la mini-sèrie web, de format paregut al de Jocs de Lloses i Mans, que també em fa molta il·lusió, però em continua abellint fer televisió. Així que en el proper any s’empastrarem en una nova producció pròpia.
CC.- En un d’eixos capítols de Joc de Lloses i Mans apareixen Genovés i Genovés II i a la introducció féres tot una lloança a les seues figures en l’esport valencià. Per curiositat, visqueres la partida històrica entre Genovés i Álvaro?
RA.- No la vaig viure, tenia només 5 anys, però l’he vist en vídeo. Ja m’haguera agradat tirar un d’eixos coixinets al final de la partida… Tant pare com fill, sense necessitat de parlar, aconsegueixen comunicar i empatitzar amb cadascú dels presents a la canxa. En aquest punt trobe molta similitud amb una vida escènica.
CC.- Precisament això, pel que sabem, eres mag, t’agrada la pilota valenciana i pertanys a un grup de l’escena en valencià, X-Fanekaes. Pot ser una pregunta cursi i recurrent, però què hi ha de màgia en la pilota valenciana i en la música?
RA.- Alguna resposta poètica podríem inventar, com: la pilota valenciana té màgia, la màgia té música i la música té joc. I viceversa. Però simplement hem d’estar vius a aquest món per un temps determinat i tant la pilota, com la música, com la màgia són bones maneres de gaudir el ratet que em de passar fins que ens morim.
