Entrevistem el fotògraf musical Xepo WS
Benimaklet Klub Ska al 2012.
Cartell d’Obrint Pas a un lavabo de Tokio.
Soul Atac al Mercat Central de València el 2010.
El cantautor Pau Alabajos retratat als carrers de Shanghai (Xina)
La banda de hip hop Rapsodes després d’un concert a la Sala Durango de València.
La Gossa Sorda l’any 2006.
Lilit i Dionís a la Sala Matisse el 2008.
Xepo és una d’eixes persones que et trobes a qualsevol concert, sempre treballant fins haver-se convertit en una espècie d’història viva de la música valenciana, especialment de les bandes de València i les Marines que canten en valencià. Fundador de diversos projectes relacionats amb la fotografia, el més conegut és Músics Sense Fotògraf, amb el que ha retratat una part molt interessant de la música valenciana. Hui l’entrevistem per conèixer la seua feina i experiències, i ell ens regala 10 fotografies úniques! Fes click a cadascuna per saber més!
Dins d’uns anys les teues fotografies testimoniaran l’auge que està experimentant la música feta en valencià a la nostra terra i els festivals que a poc a poc van consolidant-se. Creus que el sempre preuat poder de la imatge en aquestos moments està suficientment valorat per la industria musical?
Des de fa uns anys el llenguatge fotogràfic és un dels més utilitzats en el món, obviament l’industria musical en fa ús, principalment en la promoció del grup, ja que l’estètica dels músics i el seu estil de vida atrau als seus seguidors i ací la fotografia és una part molt important d’aquest procés comunicatiu.
Però cal dir que l’industria musical en el País Valencià és inexistent a nivell professional, a nivell amateur no ens la acabem, però ara per ara viure en el mercat de la música com a fotògraf és impossible.
Entre els teus últims treballs, destaquen els realitzats per a Pau Alabajos i Orxata, entre d’altres; i que t’han permés viatjar a Islàndia, Xina… A través de la imatge has de traslladar discursos completament distints. Com definiries l’experiència de treballar amb aquestos exponents de la nostra música i en llocs desconeguts?
Quan Pau em va escriure preguntant si em venia de gust fer-li les noves fotos de promoció per al disc de “Una amable, una trista, una petita pàtria” jo estava treballant en el projecte del Swatch Art Peace Hotel a Shanghai, no tenia pensat tornar a casa en un temps breu així que decidirem que Pau vingués a Xina uns dies i allí fariem les noves fotos. I així va ser, Pau va agafar un vol cap a Shanghai i ens passarem 6 dies amunt i avall per la ciutat, reproduint aquesta sensació d’estar perdut entre milions de persones tant lluny de casa que es respira al videoclip del tema Eyjafjallajökull. Van ser dies molt intensos amb un resultat gràfic molt interessant, a banda de gaudir d’un bon grapat de racons de la ciutat amb la companyia de Pau.
Pel que fa a la pregunta et diria que ho trobe normal ja que per raons de treball estic acostumbrat a treballar en un ambit molt multicultural en localitzacions internacionals. Però he de dir, que quan he estat amb Pau al Shanghai, els Orxata a Islandia o amb els Obrint Pas al Japó de sobte, mentre estava disparant, fas un pas enrere i ho mires des d’una altra perspectiva i te n’adones del que està passant… estas treballant en la teua llengua i amb gent de la teua terra en un entorn totalment allunyant de les nostres realitats i de sobte se t’omple el cor d’alegria i t’ix un somriure… i després continues fent click, click, click!
Més enllà de fer visible l’estètica dels distints grups de música, per altra banda les fotografies que fas intenten tenir un toc subversiu i es per això que va nàixer Músics Sense Fotògraf. Podries explicar quin són els principals objectius?
Músics Sense Fotògraf naix sobre tot per la passió que sent per la música barrejat en la ràbia de que ningú valore econòmicament el treball fotogràfic. I com que ningú vol treballar gratuitament per ningú, vaig decidir que calia crear un projecte altruista, així els fotògrafs precaris també teniem un espai on expresar-nos artísticament i oferiem als músics precaris sense estructura mediàtica que documente la seua realitat. Tot el treball dels fotògrafs és voluntari i les fotografies que penjem a la web són copyleft. No hi ha intercanvi monetari, tan sols cultural!
Amb el temps aquest projecte ha creat una realitat, un conjunt de documents que representen la nostra cultura, que pot ser en pas del temps serà un arxiu històric de fotògrafs i de músics del país. Ara per ara l’objectiu és el mateix que a l’inici dignificar en treball dels fotògrafs que és tan vàlid com el dels músics.
I per cloure l’entrevista perquè no ens contes els teus plans de futur? Que podrem trobar pròximament de Xepo W.S.?
Des de fa un temps tinc ganes de fer una exposició sobre la música que he viscut aquests últims 10 anys al País Valencià, des de retrats de grups, passant per concerts, gires o gravacions als estudis. No ho entenc com un catàleg d’una època, és més bé un diari fotogràfic de la meua BSO, que segurament coincideix amb tantes altres persones que pensem i somiem en valencià. En aquest moment em ve de gust mirar aquests projectes individuals des de la perspectiva del pas del temps i una amb una visió global.
Un altre projecte que estic desenvolupant junt al periodista Vicent Xavier Contrí és una mirada sobre la nova onada de grups musicals. Ara que ja sent el canvi generacional i entrem en l’era post-Obrint Pas m’interesa trobar-me amb els nous grup i estils musicals de l’escena del país.
