Carles Dénia dedica a Ausiàs March el seu ‘Cant Espiritual’
Que Enrique Morente en un moment determinat de la seua vida es decidís a cantar poemes de García Lorca, sent granadins els dos, era qüestió precisament de vida. Fent el paral·lelisme, que Carles Dénia fes el propi amb poemes del seu il·lustre conciutadà gandienc de fa uns segles Ausiàs March era també una qüestió vital. Així ens arriba este Cant espiritual (Mésdemil 2017), disc on Dénia posa música a l’obra homònima del millor poeta valencià. Ambdós, Dénia i Morente, tenen o tenien la capacitat de saber compondre i interpretar des d’una tradició pròpia. Però amb influències de mil horitzons, mals de cap pels guardians de l’ortodòxia, la del flamenc i la del cant valencià.
A més en el cas de Dénia hi ha una major dificultat en l’exercici. La complexitat d’adaptar en cançons poemes del segle XIV amb un idioma que ha evolucionat tant des d’aleshores. Tanmateix la poesia de March és d’una actualitat ferotge, perquè l’amor és encara el motor del món i de la creació cultural. Açò ja ho va comprendre Raimon quan musicant “Veles e vents” va parir possiblement una de les millors cançons de la música en valencià. Ara Dénia pren els poemes del llibre “Cant espiritual” i passeja tot el seu savoir faire de músic i intèrpret. Jazz, flamenc, cant d’estil valencià i fins i tot rock progressiu deambulen en un exercici quasi perfecte de tradició ben entesa.
La veu càlida i un poc rasposa de Carles s’acompanya amb una banda que el porta allà on vol anar, les percussions de Coetus, el piano jazz d’Albert Sanz i les converses de tu a tu entre déu i un Ausiàs que patia massa del cor.
