Assetjament intolerant homòfob a un treballador d’À Punt
Aquest passat dissabte, als carrers de València se celebrà la manifestació de l’orgull LGTBI emmarcada dins de la jornada de reivindicació dels drets del col·lectiu i de celebració dels avanços aconseguits. La manifestació va ser retransmesa en directe per À Punt on es van poder veure a milers de persones una vintena de carrosses i més de 70 organitzacions, entre entitats socials, partits polítics i sindicats.
La jornada es va desenvolupar en un absolut clima de normalitat, festiu i reivindicatiu. Tot i que el passat divendres hi vam veure una lamentable acció en contra de la celebració de l’Orgull, per part de membres del partit España 2000. Però una altra nota discordant la vam veure a xarxes, quan Max Valero, un treballador d’À punt que va participar a la retransmissió de la cavalcada, va denunciar un assetjament intolerant per part d’unes persones, per l’únic fet de portar un adhesiu al pit amb el logo d’À Punt sobre un fons amb l’arc de Sant Martí. Persones, ens assegura, d’aparença absolutament normal i, el que és més veritablement preocupant, que poden ser i són els teus veïns o els de qualsevol.
Comunicat
Ahir, portar aquest adhesiu al pit em va mostrar que la intolerància i la violència no són conceptes abstractes, més aviat tot el contrari. A la vesprada vaig tenir la fortuna que À Punt em confiés la retransmissió de la Manifestació de l’Orgull. Va ser un treball d’aquests que gaudeixes de principi a fi perquè donen significat a l’expressió “servei públic”.
Sis comensals no deixaven de mirar-me. Acompanyaven la seua indiscreció amb insults com «assassí», «comunista», «abertzale»…
En acabant, amb l’adhesiu encara enganxat a la meua samarreta, vaig decidir sopar en un restaurant que solc freqüentar pròxim a ma casa. Ens vam asseure a taula la meua filla, sa mare i jo. Just al nostre costat, sis comensals no deixaven de mirar-me. Acompanyaven la seua indiscreció amb insults com «assassí», «comunista», «abertzale» -serà pel meu serrell?-… però no em vaig donar per al·ludit.
Vaig seguir sopant. No els devia agradar que els ignorés d’aquesta manera i van començar a elevar encara més el to de veu: «Ens lleven els carrers i després vénen a sopar i a passar-nos per la cara aquesta pegatina de maricons. Que cony s’hauran cregut aquests fills de puta d’À Punt! Que es fota aquest cabró i que aguante el xàfec que per això els paguem nosaltres el sopar».
La paciència té un límit
En aquest punt la meua filla em va preguntar per què parlaven així. Just ací es va encendre aquest gen aragonès segons el qual se t’infla el pit i els peus es mouen a voluntat, més enllà del que determina el cervell. I així és com em vaig veure dempeus, davant d’ells, recriminant la seua actitud. Demanant, per favor, que cessaren en els seus insults i ens deixaren sopar tranquils.
Els vaig preguntar si era l’adhesiu el que tant els incomodava i em vaig oferir a llevar-me’l. Mentre un balbucejava el que semblava una disculpa, un altre clavava la testa al plat i així, humiliat a la manera taurina, sense mirar-me, em convidava a que me’l clavara pel cul. Em vaig acostar a la seua orella i li vaig dir que entre el seu comentari i la meua actitud, la diferència entre els dos quedava clara.
No cal dir que un d’aquests energúmens es va declarar falangista i un altre, votant de Vox.
Capçalera de la retransmissió de l’Orgull 2019 d’À Punt
Un de Falange, altre de VOX
Me’n vaig anar al lavabo i no per seguir les seues instruccions, ni parlar-ne, ho vaig fer per evitar que aquest gen tan manyo tragués a viatjar la meua mà fins la part del seu cos on el cap se li subjecta al tronc. En tornar, la tangana havia arribat a un cambrer i al propi gerent del local. Se’n van anar de males maneres, contents per haver «fotut el sopar d’aquests capolls d’À Punt». Al cap i a la fi ens mereixem passar una mala estona de tant en tant -això van dir- ja que vivim del seu treball. No cal dir que un d’aquests energúmens es va declarar falangista i un altre, votant de Vox.
Un cop van marxar, la meua filla em va tornar a preguntar per què es comportaven així. Li vaig contestar que eren subjectes intolerants i molt, molt poregosos, que veuen una amenaça en cada persona que no pensa com ells. Que mai deuria deixar-se portar per la violència i que la paraula fereix més que una bona hòstia (que es prenga açò últim com una llicència poètica, és clar).
Captura de la retransmissió de l’Orgull 2019 d’À Punt
Reflexió
El millor del cas és que jo sí vaig gaudir d’un sopar que a ells se’ls va començar a agrir res més veure’m entrar al local. El pitjor, que hi ha gentola així i que és perillosa.
Jo seguiré gaudint de tot el que a ells els disgusta… que és molt.
Per cert, la setmana anterior vam retransmetre la Processó del Corpus i no va venir cap comunista exacerbat a cridar-me l’atenció.
Si algun d’aquests sis “subjectes” llegeix açò, que pense que mentre hi ha vida hi ha esperança, que encara està a temps de millorar la seua educació, que òbriga la seua ment, que llija, que la carta d’un restaurant, per nutritiva que siga, no és prou aliment intel·lectual.
