Mentireta d’estiu per Lluís Mosquera
No sé per què sucàvem les rosquilletes amb el granissat de llima, però els meus records d’estiu fan sabor a això: a granissat de llima. Serà que les mares a l’estiu sols compren rosquilletes i granissat de llima, ens agrade o no. És més, jo n’estic quasi segur que a mi no m’agradava, però era la única opció (ara ja sí que m’agrada, perquè fer-se major és menjar de tot). Nadàvem a la bassa sense mirar si hi havia borró, i feia olor a hort i ens picaven les vespes i una volta fent el fava em vaig pegar un esvaró. Però berenàvem rosquilletes amb granissat de llima, i això… ho curava tot.
Berenàvem rosquilletes amb granissat de llima, i això… ho curava tot.
Amb el temps el granissat seguia, però canviàrem les rosquilletes pel café licor. I així, de mentireta en mentireta passàvem l’agost… El Viña aquell any fou a Paiporta, per alguna raó. Teníem divuit anys, la L al cotxe i el cap a Benlloc. O a Benicàssim. O a una orquestra a Aielo. O a les festes de Benifaió. Crec que tinguérem divuit anys fins que complirem vint-i-tres, com a mínim.
El cas és que un dia de sobte i sense saber ben bé perquè, ens haguérem de fer responsables. Ja no teníem exàmens de res (a mi la prosa encara em rima i la seguisc suspenent). Ara alguns vivim lluny i tenim totes molta feina per fer. O pitjor: molta feina per trobar feina.
Decideixes també que els problemes et passen com el vent a voreta mar d’un dia de festival.
I una, dues… i tres! Arriba l’edat de sobte tot és estrés. Fins que un dia pares un segon, com feia temps que no paraves. I decideixes sortir de casa sense calçotets. I perquè torna a ser estiu decideixes també que els problemes et passen com el vent a voreta mar d’un dia de festival: que et toquen un poc els ous, sí, però que t’entren per un camal i que t’isquen per l’altre.
Llavors t’assentes a la terrassa d’un bar i demanes un granissat. I tal vegada t’has fet major, però un granissat de llima encara t’ho cura tot.