La llavor de l’odi, Los Miserables és La Haine del segle XXI
Per Joan Millaret / AMIC – AMIC
Arriba a les cartelleres la notable Los Miserables del director, actor i guionista francès Ladj Ly, Premi del Jurat del Festival de Canes i candidata francesa als Oscar. Un film de fort compromís social que parla dels carrers en flames per la violència dels suburbis francesos i que neix després de diversos curtmetratges i documentals del mateix Ladj Ly inspirats en els rebrots dels disturbis de l’any 2005.
Los miserables afronta la conflictiva relació entre les forces de l’ordre i la població dels barris marginals francesos, els banlieues. Aquesta problemàtica explosiva està tractada a partir de la presència d’un policia, Stéphane (Damien Bonnard), destinat al suburbi de Montfermeil, al costat d’una parella de policies. Després de diversos petits incidents, com escenes de mediació, i que posen al descobert el tarannà divers i, fins i tot, oposat, d’aquests policies, el conflicte principal esclata durant una operació de recerca d’un cadell de lleó robat d’un circ.
La llavor de l’odi
Però durant una baralla els policies disparen a la cara del noi culpable del furt quan es veuen assetjats per un grup de nens. La reprovable acció és gravada casualment a vista d’un dron d’un nen del veïnat que es dedica a espiar a les seves veïnes. Aquest testimoni imprevist de l’agressió enverinarà una situació ben polèmica. La llavor de l’odi germinarà sense aturador a partir d’aquest moment, ja que l’incident ha estat tancat en fals. El rancor i la ràbia per un abús policial refuten així unes primeres imatges de celebració col·lectiva nacional, amb tots els colors de races i nacionalitats que conformen el gresol francès, conjurats en l’eufòria per un èxit esportiu.
Aquesta unió patriòtica i republicana, un èxit de la multiculturalitat i la convivència col·lectiva, se sustenta, però, sobre un precari equilibri, sempre al llindar de l’explosió social. El que planteja aquest necessari film és que la guspira pot saltar en qualsevol moment i que la més nímia tonteria pot encendre la metxa de l’incendi als barris. Un crit d’alerta també sobre situacions viscudes de violència destructiva indiscriminada que es poden repetir en el moment menys pensat.
La Haine
Aquesta amenaça latent que batega constantment sembla una posada al dia d’un film tan essencial sobre el malestar dels barris saturats de població migrada i marginal com El odio [La haine] (1995) de Mathieu Kassovitz. I el nervi de la posada en escena, com les mateixes escenes de batusses i d’enfrontaments en un deteriorat bloc de pisos, tenen el tremp dels films rabiosos de Jacques Audiard, sobretot, la Palma d’or a Canes el 2015, Dheepan.
I no podem oblidar el text primordial Els miserables de Victor Hugo, text que ressona de fons en les imatges actuals del film de Ladj Ly. El cineasta francès reprèn el pols a un dels escenaris del clàssic relat d’Hugo del XIX, Montfermeil, i en el marc d’aquests suburbis problemàtics i de combustió social amb futur incert, reviscola el personatge literari de Gavroche. La cita al clàssic literari Els miserables es fa palès en la primera missió del nou policia i aquest vincle es fa manifest de nou al final del film amb unes frases reveladores i que donen resposta a les moltes preguntes que formula aquest film gens maniqueu, «Amics meus, reteniu això, no hi ha males herbes ni homes dolents. Només hi ha mals conreadors.»
Fotograma
