A partir d’ara veuràs flamencs rosa per tot arreu

Ho lamentem molt però a partir del moment en que llegiu aquesta entrevista, no fareu altra cosa que veure flamencs rosa per tot arreu. Hem parlat amb Javier Polo, un jover realitzador valencià que ha dirigit el film The mystery of the pink flamingo. Una pel·lícula que barreja ficció i realitat, i que anava a presentar-se a un prestigiós festival estatunidenc però que s’ha vist suspés pel Covid-19. Ara l’equip treballa a tot ritme perquè pugueu conéixer la història de Rigo Pex, i el seu viatge particular a la recerca de l’origen de tot allò kitsch, però també de la seua pròpia identitat. D’on ve aquesta obsessió pels flamencs rosa? Per què s’ha convertit en tot un referent de la cultura kitsch? Com establir una línia entre el bon i mal gust? Descobrim tot això amb Javier Polo.

El primer que em ve al cap preguntar-te és si es tracta d’una pel·lícula biogràfica de Rigo i d’on ve aquesta obsessió pels flamencs rosa?

Doncs no exactament, realment quasi és més una pel·lícula biogràfica meua. Tinc aquesta obsessió pels flamencs rosa des de fa uns quants anys i l’he contagiada a tota la gent que conec. No et passa que quan et dones un colp en un dit del peu i tots colps van al mateix lloc? O quan un amic et diu que se’n va de viatge a un país exòtic i no pares de veure notícies i coses sobre eixe país? Doncs ara us passarà com a mi i veureu flamencs rosa per tot arreu. És com el coronavirus, t’infecta i s’expandeix, però en aquest cas la pel·lícula és l’antídot. El flamenc és un animal meravellós i enigmàtic a la vegada, ha mogut a moltes cultures i civilitzacions senceres a crear mites, llegendes i art al voltant de la seua figura.

Com coneixes a Rigo Pex el protagonista? Ve de l’anterior documental?

A Rigo, artísticament conegut com Meneo vaig tindre la sort de conèixer-lo al meu anterior documental Europe in 8 bits. He après molt amb ell i la seua manera lliure d’entendre la vida, i es va convertir en tota una inspiració per a mi. Per aquest motiu li vaig proposar que protagonitzara la pel·lícula, volia que aportara tota la seua espontaneïtat llatina i divertida que porta Meneo a la sang.

Em corre la sensació de què Rigo va a la recerca d’allò kitsch, però que realment està buscant-se a si mateix?

Sí, la pel·lícula combina el documental i la ficció, i en aquest sentit es pot veure la transició del seu personatge. Tractem de contar un viatge alliberador per trobar-se a un mateix, l’argument principal és la recerca de la identitat. Va ser tot un repte desenvolupar amb Rigo el personatge amb què comença la pel·lícula. Devia de contindre’s, deixar de banda tot el seu remolí tropical i anar convertint-se en el seu alter ego, Meneo conforme avança la pel·lícula.

Ahí també entra un paper fonamental que és el del narrador

Efectivament, per a la versió en castellà comptem amb Camilo García, actor de doblatge habitual d’Anthony Hopkins. També en les versions en valencià i en anglès, comptem amb veus reconeixibles amb les quals els espectadors se sentiran familiaritzats. El paper del narrador és fonamental ja que va més enllà del seu rol de vehicular la història, es converteix en un personatge més.

Rigo és famós per les seues sessions electropicals i les Gameboys, ací en canvi hi ha com un culte a tot allò analògic.

Meneo és un apassionat de la tecnologia 8 bit, de l’electrònica, de l’àudio i de la música. També es declara contrari a l’obsolescència programada, i un màxim exponent del reciclatge i la reutilització de tot tipus d’aparell tecnològic. A la pel·lícula el podem veure amb un magnetòfon registrant sons, per muntar artesanalment una peça d’àudio amb les cintes magnètiques, les tisores i la cinta adhesiva. Exactament el mateix que podria fer amb un ordinador, instruments i sons sintètics, però de manera manufacturada.

Al llarg de la pel·lícula també veiem una dicotomia negre-rosa, però també complementària.

La fotografia de la pel·lícula és una part fonamental. El meu germà Guillermo Polo ha efectuat un treball excel·lent com a director de fotografia jugant molt amb els colors. Al gènere documental de vegades es deixa un poc de banda la fotografia perquè es busca la realitat, així que vam treballar d’una forma més propera al món de la ficció. Vam treballar la paleta de colors juntament amb la directora d’art Carla Fuentes, per donar un tractament especial al color rosa, el qual ens trasllada a l’atmosfera de la pel·lícula. El rosa és molt protagonista, no podia ser d’altra manera, també ho vam treballar amb les localitzacions gestionades per la nostra directora de producció María García. Aquesta transició del negre al rosa que viu Rigo és també part del seu viatge de buscar-se a si mateix.

Va ser difícil contactar i/o trobar als personatges desbaratats que apareixen??

Com et comentava abans, aquesta fascinació pels flamencs rosa em va portar a tirar del fil i va ser com vaig anar trobant-me amb personatges estrafolaris i les seues històries al·lucinants. Ja portava molts anys preparant la pel·lícula i vam decidir gravar un teaser, que va resultar espectacular, tota una declaració d’intencions. Quan vam contactar amb les persones que volíem entrevistar, els vam mostrar aquest teaser i va resultar crucial per convèncer tothom.

Heu emprat un recurs tècnic molt novedós per a les entrevistes.

Sí, la veritat és que el meu germà i jo volíem innovar i se’ns va ocórrer una manera diferent de compondre els plans i plantejar les entrevistes. Vam fer moltíssimes proves perquè es tractava d’un sistema molt complex, el qual devia quedar perfectament il·luminat i no deixar res a l’atzar. Al principi tardàvem moltíssim en preparar el set d’entrevistes però després li vam agafar el truc i anava tot més fluid. Imagina’t anar a casa de John Waters i passar-te 2 hores muntant un set. No desvelaré res més, perquè la gent tinga curiositat de veure el resultat.

No sé si ha havies vist Pink Flamingos o la vas descobrir arrel de la feina de documentació? Va ser fascinant conèixer John Waters?

Jo ja feia temps que havia vist Pink Flamingos i d’alguna forma o altra devia estar en aquest documental. Aquesta va ser una pel·lícula que va marcar un abans i un després en la història del cinema pel seu culte al mal gust i a la transgressió. John Waters té una actitud en la vida de remar a contracorrent, d’investigar territoris incòmodes. Quan vam arribar a sa casa estàvem un poc nerviosos, no podíem permetre’ns ni un error, i per sort va eixir tot bé. És una llàstima haver tallat tant de la seua intervenció, perquè cada frase que deia era una sentència per emmarcar. Les seues reflexions sobre el bon i mal gust, els processos creatius, la identitat… són úniques.

He de confessar que la personatge més fascinant, per a mi, és Allee Willis, Quina llàstima la seua pèrdua. Va arribar a veure el docu?

També és l’entrevista més important i entranyable per a mi. Va ser tota una intuïció, no sé perquè ho vaig fer però va ser a l’única persona a qui vaig enviar el documental abans d’acabar-lo. Segurament perquè vaig connectar amb Allee des del primer moment i tenia ganes de compartir-lo amb ella. Vam intercanviar correus molt emotius, coses que tal vegada no reflexiones el suficient com per a dir-les en persona. Puc estar tranquil de que ella l’haguera pogut veure abans de deixar-nos.

Altra cosa que m’ha cridat l’atenció es que hi ha moments d’autèntic documental de natura de La 2. Costa molt prendre aquestes imatges?

No pots imaginar-te com de difícil és filmar els flamencs a l’aire lliure. A les diferents localitzacions de València ens va costar moltíssim perquè són animals molt esquius. No els agrada la presència humana. L’operador de càmera Manu Pascual i la productora UKE ens varen deixar també algunes imatges per a completar aquesta part i els estem molt agraïts. En canvi al Carib on vàrem gravar la seqüència del somni, estan molt més acostumats a la presència humana i els vàrem poder captar en tota la seua essència. De fet ho parlem a la pel·li, si et fixes en els seus ulls, les potes, el bec… semblen més bé alienígenes i hem aconseguit plans meravellosos. Sobretot la seqüència amb la qual s’inicia la pel·lícula, la gent es pensa que és un flamenc generat per ordinador, però no. Són plans gravats a càmera lenta i jugant amb els colors. Però la interacció entre el flamenc i Rigo és 100% real.

La pel·li és genuïnament valenciana i ha comptat amb equip valencià, també la música, les il·lustracions i el grafisme…

Sí per descomptat. A banda del meu germà Guillermo Polo, també ha participat Sixto García ajudant-me a desenvolupar el guió, Mr. Perfumme en el guió de la veu en off, la direcció d’art i il·lustracions de Carla Fuentes, el disseny gràfic de Lawerta i les animacions de Jonathan Cremades, Pepe Ábalos i Fenómena. La cap de so va ser Leticia Argudo que va cuidar fins l’últim detall i la música és original de Santero y Los Muchachos, de fet ja molta gent m’ha preguntat on pot trobar la cançó principal.

Cal estar molt orgullosos, perquè tots aquests són noms d’artistes valencians que estan destacant molt individualment i ajuntar-los per la causa, ha sigut un procés molt bonic. Tampoc vull deixar-me fora a la coproductora del projecte, l’empresa catalana Japonica Films, formada per Gerard Rodríguez i Frank Lucas. Ells van apostar per The Mystery of the Pink Flamingo igual o més que jo i treballant molt de temps junts ho hem aconseguit acabar de la millor manera.

Ja per acabar, quan s’estrena, on es podrà veure?

Malauradament anava a presentar-se al prestigiós festival South by Southwest en Austin, Texas, però s’ha vist suspés pel coronavirus. Volíem estar girant amb la pel·li per festivals i certàmens però ara és tota una incertesa així que la nostra agència de representació americana està intentant vendre-la a les plataformes de streaming. Ací al nostre territori és segur que la pel·lícula estarà disponible en Movistar Plus, RTVE, TV3 i À Punt Mèdia. Però també ens encantaria estrenar-la a València ja siga en festivals locals com Cinema Jove o Docs València i tractar de fer passes també en sales de cinema quan les coses tornen a la normalitat…