La nova fase cultural, per Toni Mejías
Heu vist Searching for Sugar Man? Sense caure en els temuts spoilers i fugint de la polèmica sobre la seua veracitat, és un documental que tracta, en certa manera, sobre la vida del cantant Sixto Rodríguez i les voltes que dona la vida (os recomane veure-ho). Aquesta història ens revela com la música té moltes capacitats que influeixen en les nostres vides. D’una banda, la música serveix per a situar-nos enfront de l’espill. Per a narrar històries comunes, dibuixar moments històrics, fer de banda sonora d’una època i/o per a identificar-nos amb ella.
En definitiva, sap transmetre emocions. També la música pot servir per a unir a persones enfront de les injustícies socials, per a crear himnes enfront d’elles, com succeeix en la pel·lícula. Les cançons tal vegada no puguen liderar una lluita, però poden servir per a acompanyar i cohesionar al voltant d’elles.
En el documental podem veure com la música també és imprevisible. Com hi ha una prima línia que pot separar l’èxit i el fracàs. Com unes cançons poden caure en l’oblit per a una societat, però poden ser l’estímul per a altres persones. Perquè la cultura té la capacitat de sorprendre i de despertar l’esperit crític. No està exempta de polèmica, de varietat d’opinions, de disputes, perquè està viva i cerca, precisament, despertar sensacions oposades en la societat i no passar desapercebut i obtindre una resposta neutra.
També la cultura ha servit com a companyia en el confinament. S’han multiplicat els concerts en xarxes, s’han creat cançons noves, han augmentat les subscripcions a les televisions de pagament, s’han reprès lectures pendents… Encara que els mitjans destaquen que ha augmentat la compra d’alcohol i de farina, també el consum cultural s’ha disparat. Perquè al voltant de la cultura es crea comunitat i una sensació de pertinença. Ens serveix per a plorar o riure. Per a parlar amb els amics. Per a evadir-nos a un altre lloc o un altre temps.
Ara que comença la molt comentada desescalada, hi ha sectors culturals que no saben en quina fase tornaran. Sense un ministeri propi, sense un estatut propi, sense unes lleis específiques, en quina posició queda la cultura? Tal vegada calga aprofitar la tessitura actual per a demostrar que és un bé de primera necessitat i que no torne a caure en el calaix de pendents fins que torne una altra pandèmia o hi haja una segona onada que ens obligue a buscar una via de fuga en ella. Perquè, encara que a Sixto Rodríguez la vida li dona una segona oportunitat, el món de la cultura ja no pot esperar una altra.
