Quan València fou territori dels indis metropolitans
“Geronimo eta Txirikauak / Denok Landike Apatxe Gauan”… molts recordaran la cançó que Negu Gorriak dedicà a Gerónimo i els Chiricahues en el disc Gora Herria. Bé, realment la cançó era una cover del grup de punk francés Bérurier Noir, que es publicà en un single juntament amb el Descendents del carrer d’Inadaptats, el 1991.
Però la història de hui no va de covers de grups francesos. La pregunta que ens fem quasi trenta anys després de la publicació d’aquell single és: perquè els indis?
Biano, per twitter, ens dóna una pista: “Esta meravella s’hauria de passar a totes les escoles, cada trimestre“. La meravella de la que parla és un extracte dels informatius de TV3, del 2 de juliol del 1989.
Esta meravella s’hauria de passar a totes les escoles, cada trimestre https://t.co/jPoPPNMNIa
— BIANO ? (@biano) July 5, 2020
Viatgem al passat. Alfafar, el Carme, casa nostra. Un grup de joves va decidir organitzar-se en praderes i combatre l’home blanc. “Els mestres, els pares, els policies”… Nube perdida, portaveu del consell de tribus, assenyalava davant del micròfon de la televisió pública catalana quins eren els enemics de la joventut. Havien nascut les tribus índies de València.
“Come i Sioux e i Cheyenne / Tupac Amaru e Simon Bolivar”. Figli della Stessa Rabbia, Banda Bassotti. Una vegada més el mateix any, 1991, disc de debut homònim de la banda romana. Què collons li passava als punks dels 80 amb els indis?
Indiani Metropolitani italians, fent mostra de la seua originalitat.
Viquipedejant un poc vaig trobar la resposta: Indiani metropolitani, la vessant creativa i anarquista del moviment del 77. Durant els anys del plom, l’etapa de la història italiana marcada per la violència política de l’extrema dreta a l’extrema esquerra, una sèrie de joves fan un escrit blasfem a la tomba de Neró, a Roma, el nadal del 1975. L’acció, signada com a Grup Gerónimo, va servir de tret d’eixida per al moviment dels indis metropolitans.
El feminisme tingué un espai al moviment dels indis metropolitans italians.
Podríem allargar la història amb anècdotes, però la trajectòria dels indis metropolitans tindria la mateixa sort que la resta de moviments extraparlamentaris de l’època. Rebutjaren la violència, es feren dadaïstes, i l’heroïna i la cocaïna s’encarregarien de desarticular-los. Amb els inicis dels anys 80 ja poca cosa quedava d’ells, i alguns dels supervivents abraçaren el misticisme new age i fins i tot anirien a viure a l’Índia.
Així entenien les tribus índies com s’havia de votar al parlament.
A València, per algun motiu desconegut, els indis aparegueren 10 anys més tard que a Itàlia o Alemanya, on també hi hagueren alguns exponents. Comencen a actuar a partir de la primavera del 1989, i després de l’estiu d’aquell mateix any, un fanzine recentment recuperat roman com a últim testimoni. Coetanis a les primeres okupacions de la Ciutat de València, els indis metropolitans se n’anaren com vinguéren. Espontàniament.
Per a conéixer les seues reivindicacions, millor que tornem a escoltar a Nube perdida: la revalorització de la rata com a animal social, el dret a vot a xiquets i animals, així com la reinserció social de la policia municipal. Concretament, la d’Alfafar.
Extret del fanzine dels indis metropolitans, editat pel Col·lectiu de jòvens del Parc el febrer del 1990.
L’acció més recordada es feu a la Plaça de la Mare de Déu amb motiu de les eleccions al Parlament Europeu del 1989. Amb un vàter com a urna, donaven un got de sangria a qui depositara una papereta amb el nom del polític a qui més odiaven. La performance va ser batejada com a Cagada electoral, nom que podria ser perfectament vigent a dia de hui gràcies als brèxits i a l’euroescepticisme. Tot i la repercussió mediàtica que tingueren, fins i tot amb cobertura als informatius de la televisió, l’acte durà poc més d’una hora i la policia va confiscar tot el material.
La Geperudeta al Parlament. Perquè Europa necessita un miracle.
Aquells indis metropolitans de València Ciutat i l’Horta Sud tindran ara uns 50 anys. Que servisquen estes línies com a homenatge d’una lluita tan espontània, que se n’anaren sense deixar testimoni.
