Analitzem el nou disc de Jonatan Penalba “Reversions”
Feia temps que el cantaor Jonatan Penalba ens en parlava d’este nou disc que amania, primer hi hagué un single, ara un altre. I la pandèmia ho envià tot a pastar fang i tot va vindre retrassat. Les presses per presentar el disc en directe es diluiren. Però tant és, a inicis d’estiu ens ha aplegat finalment Reversions, el seu segon disc que com resa el nom, és un compendi de versions. Després del primer disc De soca-rel, l’etiqueta de música d’arrel, tradicional amb restes de cant d’estil, potser se li va ser massa pesada a portar. Ací n’ha fugit sense fugir-ne del tot, perquè mai es fuig del tot de casa. No n’ha fugit del tot perquè en l’elecció de cançons n’hi ha algunes que venen de la tradició popular valenciana, la primera i la darrera, i quasi totes les altres venen del que podríem dir sense remordiments, cultura valenciana pop contemporània: Miquel Gil, la Gossa Sorda, Ovidi Montllor, Raimon, Feliu Ventura i Llach.
Algunes versions són sobre camins molt transitats per altra gent, on per tant l’orella sempre estarà a l’aguait d’excepcionalitats fora del comú. És difícil passar darrere de tanta gent que ja ha interpretat el “M’aclame a tu” o “Que tinguem sort”. Més interessants, molt més, és quan entama una versió d'”El dia que tot rebente” amb Josep Nadal i Tesa, entre rap, reggae i un deix de tradició, més eixa lletra esplèndida tant adaptada a 2020. Potser el dia que tot rebente l’hem vist ja esta primavera. La saragossana Carmen París, una mestra si parlem de fusió musical a l’estat, col·labora a “Andarique”, la cançó del disc que se’n va més cap a la cançó d’arrel del segle XXI, com les coses que fan un Miquel Gil, que també col·labora en el disc, o un Carles Dénia. En moltes de les versions els arranjaments peguen cap a un pop amb acordió, cordes elèctriques i vents, i molt poc guitarró i bandúrria per exemple, la rondalla desapareix pràcticament. Nova instrumentació com ell mateix canta.
En alguna entrevista Penalba ha dit que compondre i escriure noves cançons se li fa una costera amunt, que es troba més confortable en l’exercici de la versió. A les proves ens remitim, Penalba ja en porta un cabàs de fetes i de molt bones. Una llàstima que amb eixa veu i sensibilitat musical que beu de tants xorros de tantes fonts Penalba no es llence a crear. Si convé buscar-li qui es pose amb una llibreteta, l’acompanye al camp a regar (l’ofici de Penalba és regaor) i l’ajude a fer-ho, ací estem per ajudar-lo en el que siga. Molts grans de la cançó no han composat les seues cançons i lletres, molts busquen amb raó en la poesia. L’exercici, és clar, no és fàcil. La fusió musical sempre és un terreny desagraït als inicis, que li ho pregunten a Rosalia o als difunts Morente o Camarón. Però s’ha de perseverar en crear nova tradició.
