9 raons per veure el Tour de França

Si el confinament ens ha ensenyat una cosa és que s’ha de ser carpe diem. Agarrem les coses al volt, tal com vénen. I si ara a setembre hi ha una competició esportiva retransmesa per televisió, doncs gaudim-la, que no sabem com serà octubre o novembre. Ha començat a Niça el Tour i vos proposo nou raons per interessar-se al Tour de França.

1.- Perquè 2020 és un any de merda

Que 2020 és un any de merda ja ho sabíem. Cadascú té el seu calendari d’hàbits, el final de la lliga, tal festival, les festes del poble o de la ciutat, el chupinazo, i tot se’n va anar literalment a la merda. Tot? Doncs no, el Tour l’han ajornat. Enmig d’un oceà de cancel·lacions un ajornament és una illa amb palmeres.

2.- Per la dona indignada de la Ribera i el cicloturista del Mondúver

En l’edició de l’any passat de la Volta a Espanya al pas per la Ribera, una dona era obligada a esperar el pas de la cursa en un creuament de carreteres, farta d’esperar es va cagar en tot literalment i el vídeo es va fer viral. Un “fills de putes” llençat a la Benemérita que donà la volta al món. Sens dubte un gran moment del 2019. Tant com el cicloturista del Mondúver, que ell també es cagava en els altres cicloturistes de coach personal i Strava. Cansalada, vi i botifarres com a filosofia de vida. Ells dos a soles representen l’amor-odi que es pot tindre per este esport de dos rodes.

3.- Acabar en el punt àlgid

A voltes en una etapa ciclista no passa res fins que acaba brutalment en un esprint, sabem sempre que almenys tindrem una pujada d’adrenalina televisiva els darrers tres minuts. Un partit de futbol avorrit ho serà fins que l’àrbitre xiula el final i el marcador diu 0-0. No estem acostumats tampoc en la literatura i el cinema a passar del no-res a l’explosió, estem acostumats al clàssic esquema introducció-nus-desenllaç, que implica que el final s’explica per les coses que han passat prèviament. En el ciclisme passa un poc el contrari perquè sempre hi ha un final brutal. En estos casos mirar el darrer quilòmetre pot ser suficient, és el dit aficionat de youtube, però si ho fas t’has perdut els castells, els acudits roins de Perico Delgado i, el més important, els detalls que poden passat desapercebuts i que condueixen a eixe final brutal. Com per exemple eixe ciclista que a falta de trenta quilòmetres s’ha parat a orinar i després ha suat la cansalada per arribar al capdavant. I quan havia d’estar davant de tot no ha pogut.

4.- Els paisatges

Si mai heu visitat França segur que us haureu fixat que hi ha moltes rotondes i que en la majoria de pobles a l’entrada o l’eixida, segons es mire, hi ha una zona comercial amb el seu supermercat, la gasolinera, el taller mecànic i la tenda de bricolatge, sobretot que no falte el bricolatge. Doncs bé, la realització televisiva ens omet eixes zones d’un urbanisme de gust dubtós, quan el pilot travessa eixes zones la càmera del helicòpter enfoca el castell, el palauet, l’església, l’ermita o la performance artística feta amb bales de palla pels habitants del poble. Tampoc hi ha centrals nuclears, ni indústria ni grans autovies a la realització. Tot és un paisatge de postal. El curiós és que a les realitzacions de les curses que passen pel País Valencià mai censuren els blocs de pisos que es va quedar a mig construir en la crisis de 2008. No devem tindre el realitzador del Tour.

5.- Toc toc toc

A Twitter hi ha un compte que només apareix durant el Tour i que l’únic que fa és tuitejar toctoctoc imitant el so repetit del helicopter. A alguns eixe so repetit i matxacó els dóna una modorra que els fa caure de son damunt el sofà. El dormir amb un so monòton a la TV és potser la gran aportació del ciclisme al conjunt dels mortals.

6.- Sense passions nacionals

El ciclisme es por seguir amb un gran patriotisme, és a dir, vols que guanyen només els corredors del teu país, la resta que els bomben. És encara la manera de seguir el ciclisme i l’esport en general de molta gent. L’altra, i l’exemple més proper seria el que els passa als seguidors de la NBA europeus, és seguir-ho com un espectacle, admirar a qui vulgueu més enllà dels colors de la bandera del seu país o dels colors del seu equip que no és més que una marca comercial que patrocina. És la manera més sana, la que et dona menys decepcions. Millor no encapritxar-se massa per ningú, quan a alguns els atrapen després en controls antidopatge la decepció dura deu minuts.

7.- Per Manel

Els aficionats al ciclisme som una majoria silenciosa. Quans ens trobem i descobrim esta afició mútua podem arribar a ser un poc pesats, se’ns pots expulsar de grups de whatsapp o fem rogle a banda a les bodes o els festivals. Sí, ho assumisc plenament. Entre estos aficionats hi ha Guillem Gisbert, lletrista i cantant dels Manel. El passatge rememorant la pèrdua del tro de Miguel Indurain al 1996 a la cançó “Boomerang” és un trosset de cançó mític per als índies ciclòmans. Més grups o cantants en fan referències, Assekes, Nach, Los Chikos del Maiz. Els jóvens Vienna tenen una cançó “Tourmalet” que si bé no parla de ciclisme, però com Boomerang ho fa del pas del temps!, té un títol amb nom d’una muntanya el misticisme de la qual només s’entén amb el Tour.

8.- Per la ràdio

Passar dos o tres hores de les vesprades amb el Tour de França pot arribar a ser prou incompatible amb estudiar, treballar o la vida en parella. Per a això s’inventà la ràdio. Atenció, perquè segons com, amb els comentaristes embalats a mol per hora, resta concentració per a les altres tasques. A mi m’agrada imitar els comentaristes de carreres ciclistes de la ràdio per fer passar culleres de sopetes als menuts de casa.

9.- Per la desaparició de les hostesses

Amb les mesures de distanciació social del coronavirus l’organització ha decidit acabar amb les hostesses que donaven els premis als vencedors, els besos, les flors, el lleó de peluix i la botella de xampany que a voltes solia acabar remullant la pobra xica. Doncs bé, per fi, en 2020 s’ha acabat tot açò. Ha fet falta una pandèmia mundial.