Sandra Monfort: Els pobles necessiten que tornem carregades d’històries

Sandra Monfort Oliver (Pedreguer, 1992) és la llavor valenciana que conforma el grup musical Marala juntament amb la Clara Fiol i la Selma Bruna, des de les Illes Balears i Catalunya, respectivament. Barcelona, pot ser, va ser el punt d’unió de totes tres però Marala és la suma de molts racons i moltes històries del territori catalanoparlant. Com les ninetes russes que, de mica en mica, van de la més gran a la més xicoteta, les veus de Sandra Monfort i les seues companyes es despleguen, ara cantant una corranda, ara un trosset d’una albada; incloent-hi així tots els matisos i la riquesa del nostre patrimoni musical. Fan música d’arrel, preservant “allò que va ser fecundat amb la suor d’aquells que treballen la terra” i, alhora, exploren nous diàlegs entre present i passant.

A trenc d’alba (U98 Music, 2020) és el seu primer disc i és el resultat d’aquest diàleg entre tradició i contemporaneïtat. El seu treball ja compta amb el reconeixement de la crítica –premi Ovidi Montllor a millor disc de Folk, premi Enderock Balear a disc revelació i la nominació dels premis Carlos Santos de la música valenciana-. Marala, com la natura, com la lluna i com la terra reivindica el poder i els cossos de les dones. El disc ressegueix un camí entre allò màgic i ancestral assenyalant-hi també les violències masclistes que elles com a dones han patit.

Aprofitem per parlar amb Sandra Monfort que va arribar a Barcelona amb els seus 17 anys per a seguir estudiant música i des de fa tres anys ha tornat a Pedreguer (Marina Alta). Compromesa amb la cultura i el seu poder de transformació, Sandra Monfort reivindica un teixit cultural fort que done espai a totes les manifestacions culturals.

Marala, mostra una unitat però sobretot representa el detall, allò concret i singular i això fa que al vostre projecte hi regne la diversitat. Com vos determina el fet de saber-se molt connectades culturalment però, alhora, conscients que ser cadascuna d’un territori pot donar-vos una diversitat molt enriquidora?
Totes tres venim de punts diferents dels Països Catalans i sentir l’art d’aquestes terres ens agermana i ens dóna força, tan per seguir bevent art com per seguir creant-ne i fent més gran el cabàs de cançons i poemes dels Països Catalans. Valorem i abracem molt la cultura de moltes terres i alhora sentim especial apreci i admiració per la música que és de casa, és per això que li rendim homenatge. La diversitat, com tu dius, no ens separa, al contrari, ens enriqueix, creem per entendre’ns una mica més totes plegades, per acostar-nos i per diluir les diferències que ens puguen separar.

A trenc d’alba ben bé podria ser la banda sonora del llibre Canto jo i la muntanya balla, de l’escriptora Irene Solà. Hi ha una gran pluralitat de veus humanes i no humanes que totes naixen de la natura. Hi ha la lluna, hi ha el cos femení que brota fort i salvatge, hi ha la nit fosca. Quin pes té la natura i allò orgànic en les vostres cançons?
Venim de llocs amb paratges naturals bells i frondosos, les nostres ànimes respiren millor allà, s’hi troben amb la calma. Des de la calma és més fàcil expressar-se. Trobem a la terra moltes veritats, escoltar-la i contemplar-la sempre ens dona llum i força, ens dona respostes. Allà hi resideix també la música d’arrel, aquesta música va ser fecundada amb la suor dels llauradors, amb el caliu de la llar que bressola, amb el repòs a la taula després de sopar… Nosaltres no vivim aquesta realitat, vivim l’era del consum incansable, de la pressa, de la distracció i l’evasió com a vàlvules de l’oblit d’aquelles coses que perpetuem encara que no volem. Participem d’aquest allau d’estímuls que rebem dia a dia i ens priven del descans i la pausa.

La natura ens dona la possibilitat de caure, deixar-se anar, rendir-se… i amb aquest deixar anar, floreixen les idees. Aquesta caiguda a les mans del silenci i la humilitat, és inspiradora i cura.

La cançó “Salt de la bella” dona la podem entendre com una denúncia a la cultura de la violació. Des d’on canta Marala i quines veus reivindica?
I tant, aquesta cançó explica la història d’un home que, arrossegat pels gels, llança a la dona des de dalt d’un penya-segat. La llegenda diu que els àngels, a la seua caiguda, l’empararen i la deixaren dins l’església, dalt de tot de la muntanya. Nosaltres sempre expliquem als concerts, que no hi han àngels que ens salven, la violència masclista ha estat i continua estant present com una mà que ofega ben a prop de totes les dones. Hi ha la violència masclista visible, com la que s’explica a aquesta cançó, i que condemnem amb tot el cor, però hi ha altra, més difícil de detectar, com diu l’Eulàlia Ballart al seu article «espera, no marxis», igualment perillosa: La violència invisible, que s’amaga per baix de la visible i es va estenent per sota, com arrels, que te a veure amb dinàmiques i inèrcies, amb el llenguatge, amb subtileses que pesen com una llosa. Aquesta part invisible és la que costa d’entendre, la que costa d’assimilar per tothom: per la societat, per la víctima i per l’agressor. Cantem a les dones que han patit qualsevol tipus de violència masclista, que som totes, nosaltres incloses.

Com el Diccionari català-valencià-balear podria Marala, des dels marges, ser també una mena de recopilatori, una excusa per compilar tota una tradició oral i musical del nostre patrimoni?
Marala recull cants tradicionals amb la intenció de preservar el llegat dels nostres avantpassats: la música, així com la llengua i la història. La nostra intenció és més sentimental que política tot i que finalment tota acció dalt d’un escenari es pot revelar com a instrument polític i creiem molt amb el valor d’aquest llegat i la necessitat de restauració i cura d’aquests cants que porten tantes coses a dins dels seus ventres. Tan de bo aquest cabàs de poemes i cançons seguisca cultivant-se i cuidant-se per poder seguir explicant, des d’aquí, la nostra història.

Per exemple, en el procés de creació del disc heu descobert alguna anècdota, paraula, llegenda o tradició que no coneixíeu d’un territori o d’un altre?
Des que ens coneixem hem anat teixint vincle i fent-lo gros, aprenent una de l’altra, hem viatjat a les nostres respectives cases de Catalunya, Illes Balears i País Valencià, nius de paraules i anècdotes que es trenen unes amb les altres i que alhora tenen el seu propi color, forma i identitat. Als concerts també ens venen a explicar històries que arriben a les memòries del nostre públic quan escolten les nostres cançons. Una contacontes de Zamora que cantava «Ramo Verde», una cantant palestina que acompanya els seus cants amb els mateixos ritmes que fem a «Corrandes de Lluna», cançons de bressol que viatgen lluny i sonen a prop…

Una de les paraules que hem introduït amb força a l’imaginari d’A Trenc d’Alba és «Aladern», una paraula preciosa, que és la branca seca que penja a la portada del disc, i el material amb què s’ha fet el pigment groc del nostre vestuari, elaborat artesanalment per les companyes de «Tinctòrum».

Sandra Monfort: “Fa tres anys que visc al poble i continue tenint el 80% dels concerts a Catalunya”

És fàcil per a una valenciana que fa música veure’s representada a Barcelona?
Barcelona em va acollir als 17 anys, allà vaig trobar un refugi on poder expressar-me artísticament de manera lliure, he après moltes coses i he desaprès moltes altres que m’han permès obrir porticons i finestrals per poder seguir aprenent. Una ciutat com Barcelona, tan diversa i rica culturalment moltes vegades lubrica aquests canals de connexió amb tu i amb el món i et permet sentir i fer amb més facilitat. Altres vegades, però, fa just al contrari, obstrueix.

Tot depèn de com estiga una d’oberta per rebre i donar. Ara he tornat al poble, i me n’adone que els pobles necessiten que tornem plenes, carregades d’històries i aprenentatges i els ho contem tot. Que aboquem tot allò que hem viscut a la terra d’on venim. No amb la intenció d’eclipsar allò que ja hi ha ací, sinó de regar i fer més fèrtil el terreny i que puga seguir florint. De la mateixa manera que les ciutats, necessiten ser regades per la senzillesa i humilitat dels pobles. I per la bondat i lleugeresa dels seus habitants. La diversitat de la «metròpoli» es comença a cultivar de fora cap endins. Ajuntant-se i compartint el que portem cadascuna a les butxaques en el nostre caminet. Les perifèries, per això, no són menys indispensables que els centres. Ni els centres són el melic del món on tot es crea.

Ara bé, «Barcelona és bona si la butxaca sona» com diu ma uela, allà hi ha diners, es mouen més coses, hi ha més espai per a la cultura. Això fa que altres ciutats dels Països Catalans es queden arrere en eixe aspecte. Fa tres anys que visc al poble i continue tenint el 80% dels concerts a Catalunya. Tot i ser valenciana, tot i fer música en valencià, escriure en valencià, tot i reivindicar l’arrel i la tradició d’ací, musicar poetes i poetesses d’ací, fer homenatges al poble i als artistes valencians.

Treballe dins el sector cultural com a música des de fa molts anys, acompanyant amb la meua guitarra i veu a molts artistes no només amb el camp de la música sinó també del teatre i dansa. No ho dic per tirar-me flors, per a això ja tinc a ma uela que em vol molt, sinó per fer visible la precarietat de la cultura al País Valencià. Els circuits estan desfets, només hi ha un de gros, el de la música festiva, i ni tan sols aquest està ben cuidat. Els altres circuits, petits, famolencs, estan fent equilibris dalt d’una corda molt fina.

No vull tombar la música festiva, pense que és molt important i necessària també, però crec que la cultura ha de tindre el dret de poder acariciar tots els afectes humans, cada expressió artística té una funció, i només estem deixant espai a un petit apartat de tot allò que ens pot oferir. Hi ha la poesia, hi ha la subtilesa, la contundència de la paraula dita des del cor, amb ulls clucs, amb mirada passiva, hi han les llavors del teatre, de la fotografia, de la il·lustració.

Les sales i teatres del País Valencià pateixen, estan buides, seques i orfes de suport institucional i social. La gent no va, els programadors no programen, els ajuntaments no inverteixen, i el peix es mossega la cua. És un problema estructural en part, però no ens podem quedar de braços creuats, s’ha de fer molta feina i no se’n està fent prou, l’educació i la cultura, justament, són uns dels motors més potents per impulsar el canvi. Sé que és un moment difícil per demanar que apareguen circuits nous quan ni tan sols els grups que estaven dins el «circuit mare» poden subsistir. Potser, però és el moment ara de fer espai i deixar néixer de les cendres xicotets plantellets que havien estat a l’obscuritat de l’arbre gran.

Quina cabuda té en l’actualitat un projecte com Marala al País Valencià? És fàcil fer música ací?
Marala no és música festiva, és música més bé de butaca i poesia, i per desgràcia, per aquesta raó, ho tenim més difícil. D’altra banda, la nostra condició de ser una de cada racó dels Països Catalans i ser tres dones sembla ser un punt a favor ara que se li vol donar veu i llum a la llengua i a la dona, tot i que durant molts anys això mateix eren més desavantatges i resistències davant de la possibilitat de tenir feina.

Fa tres anys que toquem i hem fet concerts arreu de la península, sobretot a Catalunya i Illes Balears. Al País Valencià, en tres anys, n’hem fet un, al meu poble. M’he sentit prou desemparada des d’aquest cantó. Malgrat tot, darrerament estem veient la intenció d’obrir-nos la porta. Amb reconeixements com els del premi Ovidi i la nominació dels premis Carlos Santos se’ns dona a entendre que ens voleu i reconegueu la nostra feina. Això ens fa sentir molt d’agraïment i esperança. Tan de bo es puga traduir en concerts, que són la nostra font d’ingressos que ens permet viure. Marala té una part grossa valenciana i tinc moltes ganes de compartir-la amb vosaltres.

La gent necessita ballar i cantar per sentir-se connectada. Què passarà si no anem aviat a concerts i experimenten el poder catàrtic de la música?
Morirem de desfici totes! Hi han diferents maneres de canalitzar aquesta necessitat de moviment i contacte social però totes són un poc menys divertides que ballar, cantar i sentir aquesta sensació potent que ens donen els concerts. Tan de bo puguem tornar prompte. Ho desitgem amb tot el nostre cos i ànima.