Maria Juan és una actriu, còmica i monologuista d’Ontinyent (La Vall d’Albaida). Va viure a Madrid on va col·laborar en programes com el d’Andreu Buenafuente, entre d’altres. Va tornar al País Valencià per presentar programes com “Al mal nom, bona cara”, “Assumptes Interns” o “Comediants” en À Punt, la ràdio televisió pública valenciana. Actualment presenta el programa de ràdio “Podríem fer-ho millor” els caps de setmana.

Vas treballar fora durant diversos anys col·laborant en programes com ‘En el Aire’ d’Andreu Buenafuente o ‘Liarla Pardo’. Com recordes aquesta etapa professional?
Treballar amb Buenafuente, evidentment, per a qualsevol persona que es dedica a la comèdia és molt impactant, va ser una cosa molt curteta, però la tele té aquesta cosa. Vaig estar un mes a penes treballant amb ell, i em va servir per a adonar-me’n que no tenia ni idea de fer tele i que era un món que em quedava una miqueta gran.

Va ser difícil, tot i que amb ell molt bé, perquè a més es nota que és aquesta gent que porta tota la vida i que ho fa fàcil. Però ho recorde com una cosa molt ràpida i que vaig aprendre molt.

Temps desprérs tornes a València per a l’obertura d’À Punt, no?
Vaig tornar a València just abans que la tele obrís oficialment. Vaig tornar per À Punt, per fer un programa que finalment no es va emetre en aquell moment. “Al malnom bona cara” és un programa que es va gravar mig any abans de començar, però que després per motius interns no es va emetre fins dos anys després.

Entenem que les actuacions en la televisió se cenyeixen més a un guió que les teatrals, en quin format et sents més còmoda?
Crec que la tele és un aprenentatge i que cada mitjà té les seues coses més fàcils o més difícils, o simplement les seues claus. És cert que per a mi quan vaig començar a fer tele, haver de cenyir-me a un guió em resultava diferent, estava molt acostumada al café-teatre, als monòlegs i a estar sola en un escenari fent un poc el que em donava la gana. No és que jo no portara el meu guió, però clar, era meu, només havia de barallar-me amb mi mateixa per veure que deia o que no. I la tele és com que tot està molt mesurat, molt controlat, al final tu eres un element més, si ha d’entrar una publicitat… Tot va en uns temps superacotats i a mi em va resultar molt interessant.

I com sorgeix “Riures en valencià”?
Jo feia deu anys que vivia a Madrid, i encara així no he deixat mai de fer comèdia en valencià, però me’n vaig adonar que estava un poc farta de ser l’única dona que fera comèdia en valencià. Quan parle de comèdia, parle de l’stand-up cru. Ara pense que Riures en Valencià va obrint-se cada vegada més i més gent com Rubén Aparici que és part de l’equip i fa màgia, no fa només comèdia, o Pepa Cases, que ve també del teatre, la dansa i tal i fa comèdia i ja juntes fem una cosa més teatral.

T’encarregues també de la producció i la gestió?
Precisament en el fanzín Foguera llegia a Pilar Almeria a la que admire, dient que la burocràcia matava al teatre, i no puc estar més d’acord. Si tinc un projecte en ment, no m’espere que el facen els altres, perquè no sempre vas a trobar algú que ho tire endavant, i he hagut d’aprendre a fer-los jo, si vull fer aquest projecte, el faig i ja està. Llavors sé fer-ho, però és un rotllo la part burocràtica i de gestió, fa que el fet artístic i pujar a l’escenari, que és el que a mi m’agrada i em diverteix, semble que és l’última part. També pense que és necessari, que algú ha de fer eixa funció de producció, i a mi no em desagrada, hi ha una part molt motivadora.

Com ho compagines tot?
Riures en Valencià al final és un projecte meu, però no meu a soles, és meu i de Marc, que també és el meu company. Tenim una filla en comú i estem acostumats a tindre projectes en comú, i com a casa separem les funcions, a Riures en Valencià també. Crec que Marc, que ve de Catalunya i molt de la música, fa que Riures en Valencià tinga molt de funcionament de grups de música, perquè ell controla molt d’aquest sector.

Has tingut alguna dificultat per voler treballar en valencià?
Sóc una afortunada, perquè fa molts anys quan jo era una patota vaig dir que treballaria en valencià sense donar més explicacions, tot el món em deia que estava superboja i que així no anava a treballar, i a mi no m’ha faltat feina, aleshores si ho vaig fer jo per què no ho pot fer més gent. Llavors crec que Riures en Valencià aporta eixa experiència en gestió que jo he anat assolint amb els anys i compartir-la amb altres companys. I sobretot, normalitzar la llengua, després de vint anys de maltractament per part de les institucions, sembla que és un bon moment per alimentar i seguir per ací. També tenim una televisió pública en valencià, és moment de sumar esforços i normalitzar.

Maria Juan: “Estic molt contenta de l’equip que hem creat en Podríem fer-ho millor”

 
Ara lluny de platós, has fet el salt a la ràdio.
Sí, “Podríem fer-ho millor” és el magazín de cap de setmana de la ràdio pública, dissabtes i diumenges de 10h a 14:30 h. Fem una primera hora d’actualitat, més seriosa amb Susa Calafat i poc a poc va agafant el to de burrera que potser ja tenia el “Podríem fer-ho millor” de la temporada passada. Així que hi ha un poc de tot, intentem que hi haja personatges, esquetxos, entrevistes…

Ens proposaren reprendre el format els caps de setmana i Korah per altres projectes professionals no podia fer-se càrrec i m’ho van plantejar a mi. Com que els farandulers solem treballar els caps de setmana estem prou acostumats així que em va semblar fantàstic.

Com és dirigir un programa de ràdio com ‘Podríem fer-ho millor’?
Era una cosa que jo fa temps que m’abellia, perquè m’agrada manar, és una cosa que he descobert, això vos ho dic en primícia. Donem una connotació negativa a manar i simplement vol dir organitzar, també escoltar molt a l’equip, m’agrada molt fer equip, i dirigir et dóna la capacitat d’escollir el teu equip i jo tenia moltes ganes d’escollir el meu i fer, tot i que jo he treballat en equips meravellosos i només tinc bons records i paraules, però tenia ganes de saber si jo podia portar el meu equip, i tens com idees del que faries i a mi m’ho han permés. He pogut fer un equip molt paritari, amb molta visió de gènere, són dones i homes amb inquietuds similars, llavors estic molt contenta.