Pete Lala: ni patxangues ni eslogans, discurs propi
Pete Lala és potser un nom de grup de música massa enigmàtic, que diu ben poc del que s’amaga darrere, i és d’eixes coses que no sé si és bo o roin en este món del màrqueting digital ple-pandèmic. El què sí està clar és que són un miratge dins de l’escena que canta en valencià – si és que té sentit encara fer servir estes capelletes classificatòries en base a la llengua? – amb el seu jazz de tocs electrònics on tot es barreja un poc naturalment, d’estil neo-soul com avancen ells mateixos a la nota de premsa de presentació. Colors (Autoeditat, 2020) seria el seu primer treball si bé ja havia hagut alguns singles abans. Foren finalistes en els Premis Carles Santos de 2020. En el tutti frutti del disc, jazz, soul, electrònica i algun flirteig amb el hip hop donen la vitalitat que es presumix a un disc amb un títol cromàtic com este. Ni patxanga festiva de deshora ni eslògans fàcils. Discurs propi.
La veu de Marina Alcantud, suau, càlida, és perfecta per a l’estil, canta unes cançons que igual que es combinen amb sàmplers. A “Torcar la pols” canta contra la càrrega mental femenina sense crits, exposant els fets, qui escura, qui planxa? El gandienc Carles Dénia i la seua veu rasposa col·labora en el tema “Cronofobia” en un estil – el jazz – que li va com on oli en cresol, mai està de més recordar-ho. I la cantautora catalana Gessamí Boada, que també prové de l’escena jazz, intervé en un duet a “Mosaic“, tema que sintetitza el cromatisme del treball.
