Entrevistem al duet d’Alcoi Júlia

Les Júlia estrenen el seu tercer disc Casa (Hidden Track Records, 2021). La banda alcoiana formada per Estela Tormo i Lídia Vila ha estat una de les primeres de tot l’Estat a publicar un nou treball en aquest 2021. Es fa difícil no parlar de la situació pandèmica que vivim i encara més davant de l’apagada musical a què ha hagut de fer front tota l’escena. I com que els formats virtuals no poden reemplaçar l’experiència física del ball, Júlia reivindica un circuit de sales més fort una vegada millore la situació sanitària. Tot i això, les Júlia no tarden a avisar que el disc és pre-pandèmic i que el títol Casa respon a com han treballat les sonoritats al llarg d’aquest nou treball. Uns sons que naixen d’experimentar amb artefactes més quotidians com vidres o fusta i més allunyats dels sons d’estudi. A elles no els ha calgut un confinament per a valorar d’on vénen perquè tenen molt clar que és a casa on troben tot allò essencial per a viure. Ara, el pop sintètic de les Júlia ja s’escolta arreu.

Casa arriba ben puntual i ja forma part de les novetats discogràfiques d’aquest 2021. Com encareu els pròxims mesos de promoció del disc?
Doncs amb molta incertesa però amb molta alegria. Incertesa per la part del directe, és clar. Però ara mateix, després de tant de temps amb el disc a punt i preparat per a eixir a la llum, teníem moltes ganes que la gent el poguera escoltar i és per això que estem tan contentes. Portem només uns dies de llançament i ja hem rebut molt bon feedback, això en aquests moments és fonamental, ens dóna moral i força.

Júlia torna a Casa en un any on no n’hem pogut eixir. Ens ha calgut tornar a l’origen per revaloritzar-lo?
A nosaltres, particularment, no. Sempre hem valorat molt aquest temps que passem a casa, el temps que passem amb la nostra gent, que també són casa. Entenem que hi ha hagut molta gent que sí que s’ha retrobar amb aquest nou entorn i li ha agafat el gust. Però en el nostre cas, ja teníem molt clar que és a casa on trobem tot allò essencial per a viure.

Musicalment també heu tornat a casa investigant amb sonoritats quotidianes i presents en el paisatge més proper per aconseguir sons més orgànics. D’on naix aquesta necessitat?
La necessitat naix de voler avançar, de voler oferir coses diferents, que no sonen a allò de sempre i que no siguen productes de les formes de fer de sempre. Intentem oferir alguna cosa més, que aporte algun afegit al fet creatiu i que, finalment, això es perceba en el terreny musical.

Com ha influït la pandèmia en el procés de creació artística de Casa?
Ens agrada explicar que es tracta d’un disc pre-pandèmia, que fins i tot el nom de Casa el vam escollir abans que tot açò passara i que està estretament relacionat amb el tractament de so que s’ha fet. De tota manera, naturalment la crisi sanitària va arribar i sí que va trastocar un poc la recta final de la producció. Però les cançons ja estaven fetes, les lletres ja estaven fetes, així és que hem aconseguit deixar la Covid-19 al marge, almenys, del disc.

Abans ja hem comentat com el context pandèmic ha afectat al món de la cultura i de la música. Creieu que d’aquesta situació d’apagada musical poden nàixer noves alternatives que posen en valor nous formats musicals?
Segur que sí, ja hem vist alguna cosa aquests mesos i no ha funcionat malament del tot. Però una cosa és simptomàtica, i és que quan s’ha pogut, de seguida s’han tornat a celebrar concerts en directe i la gent ha omplit els recintes on s’han celebrat. La música en directe és molt complicada de traslladar a altres entorns i a altres formats perquè porta intrínseca altres fenòmens que experimentem amb ella.

Júlia sempre s’ha mogut en sales i en espais més familiars creant una experiència més íntima en el públic. Seria bo per al circuit musical valencià fomentar també aquesta cultura de sala?
I tant que sí! Nosaltres venim molt d’eixa cultura de sala, com a consumidores, i pensem que aquesta ens explica i ens revela molts aspectes sobre l’estat de salut de la música en directe a un determinat territori. La cultura de sala evidencia que hi ha molt més sector, un públic diferent amb un consum propi i una escena més viva, més enllà de la cultura institucionalitzada i pagada fonamentalment amb diners públics. Aquest és un debat sobre el qual s’hauria d’aprofundir i posar-lo en agenda de forma urgent. Alguna cosa s’està fent en aquesta línia els últims mesos i, de fet, com a conseqüència de la pandèmia. Però hauríem de mirar com s’ho fan a altres llocs per a mantenir viu aquest circuits de sales perquè això dóna vida, a les bandes i al públic.