Descobrint rock de la collita castellonenca
No volíem deixar l’ocasió de ressenyar aquestos dos discos nascuts recentment a La Plana i que han tingut poc eco fora de Castelló, parlem dels nous projectes de Tomàs Pallarés i Carlos Álvarez, escolteu, escolteu!
Nereu i les bèsties marines – La Remor de Les Onades
Ja feia uns anys que tocaven en diversos projectes de la ciutat entre el folk, el pop i el rock. Al capdavant hi està el cantautor Tomàs Pallarès, agafant el nom de Nereu i les bèsties marines com a nom per constituir un projecte que evidentment evoca la mar, en una ciutat que el té a tan a prop i tan lluny a la vegada. Pocs dies abans de Nadal van publicar “La remor de les onades“, un disc dels que s’ha parlat relativament poc i que mereix l’atenció dins el submón del pop valencià. I mar enllà. Als del rock mediterrani els agradaria saber que vora quaranta anys després hi ha cançons que enllacen tan directament amb aquell so que es va batejar com mediterrani, potser perquè a les coses bones que fem els hi atribuïm una influència marítima. Tant és, Nereu enllacen amb eixa tradició d’un cantautor a mig camí entre el folk i el rock. Però en quaranta anys hi ha hagut, és clar, molts discos fets i desfets arreu del món, i Nereu atenuen l’alegria i excessos amb ostentació del clima mediterrani amb capes de melangia, com un equilibri entre el triumvirat del rock mediterrani i els islandesos Sigur Rós. La mar pot ser el clixé d’un anunci de cervesa o eixe lloc immens on s’aboquen les nostres pors, on bèsties i llegendes dormisquegen i on naixen les esperances cada dematí. Les cançons de Pallarès no cal dir a quina categoria pertanyen.
Carlos Álvarez – Versiones más de Ayer que de hoy
Ens van confinar i el carro del nostre mode de vida se’n va anar pel pedregal. Uns es van aventurar a fer la pasta de pizzes, uns altres van rebentar la fibra òptica i alguns vam fer reunions sense parar amb xiquets a l’entrecama. Carlos Álvarez Prades, un músic que viu entre Castelló i Vilafranca, ex-Dry River, se’n va anar a les muntanyes, el seu refugi creatiu. Ell, que com tants altres músics té el cul pelat de tocar les cançons dels altres amb orquestres per les verbenes de pobles, es va posar a enregistrar versions dels seus referents musicals del món del rock i de la cançó. Tot sol i tocant-ho tot al seu estudi de Vilafranca, amb la gran novetat respecte als seus treballs precedents de Dry River en aventurar-se ara a cantar. Primer podia semblar un divertiment i a poc a poc va pujar l’allioli. I ara estes versions les ha publicades totes en un disc, “Versiones más de ayer que de hoy” (Rock CD Records).
Se m’ha fet difícil escriure açò sense entrar en el debat actual tan embafador de les generacions. Crec que al mateix Carlos li passa un poc igual, el propi títol del disc, ja ho veuen, és un avís per a navegants. I és que el rock, amb totes les seues formes, ha estat un fil conductor cultural des d’Elvis fins a l’indie rock d’ara. És evident que eixe fil conductor ja no és el que era, sense jutjar el que ha vingut després. Viure en la nostàlgia no és bo, però de tant en tant no fa mal a ningú. A la manera dels millors museus de cera, Álvarez frega la perfecció en alguns passatges de les versions d’alguns tòtems del rock: Beatles, Queen, Bowie, The Who, Pink Floyd, de fet busca una certa ortodòxia de voler ser el més proper a l’original. I a la vegada quan versiona Mecano, Cohen o Serrat ho fa amb la suficient distància. L’home orquestra, l’home de les cinquanta mans.
Sé que Carlos ha fet açò per provar-se – i de quina manera! – per després compondre noves cançons seues. Tot està per fer i tot és possible. Ho esperem amb candeletes.
