Els músics de «la línia»

No s’ensenya a les escoles
com van esclafar un país
perquè d’aquella sembrada
continuen collint fruit.

(“Lladres”, Al Tall)

Quan rememorem els inicis d’Obrint Pas, el que ens han contat ens transporta a l’institut Benlliure de la ciutat de València. Hem sentit mil i una voltes de la veu de Xavi Sarrià com ells eren «els de la línia», els que hi havia al final del corredor. Eren pocs en aquella època en què es posaven en marxa els primers programes d’ensenyament en valencià i alhora rebien la il·lusió de professorat i famílies que veien que posaven les bases d’una normalització lingüística que al País Valencià s’havia focalitzat en l’escola.

De sobres sabem el gran paper que ha fet aquest grup de nom premonitori, que també conten les cròniques que va ser triat en assemblea en aquell institut. Un parell de dècades als escenaris, un grapat de discos, evolució constant i revolució de la música valenciana.

Podríem coincidir si diguérem que el grup valencià cap de cartell actualment és Zoo. Panxo, cantant i lletrista, també ha explicat sovint que és castellanoparlant de mena. En una entrevista contava que quan van arribar les línies a les escoles ell tenia 6 o 7 anys i que els seus pares van voler provar i passar-lo a la del valencià. Al seu germà major, cantant i lletrista de Ciudad Jara (i abans de La raíz), no li va tocar. Qui sap si poc o molt, l’efecte de la línia en aquell moment ens ha fet arribar hui a les cançons de Zoo.

I aquest mateix grup és qui ens ha donat una bonica versió musical d’aquella història real de quan començava l’ensenyament en valencià després de la foscor franquista. Una història que va novel·lar Víctor Labrado a La mestra, el mateix títol amprat per a la cançó. Tan pagats estan de saber que són fills de l’escola en valencià, que no se n’estan de dir-ho al públic en els concerts. Ací en tenim una mostra a la plaça de bous de València (27′ 01′).

En el 2011, davant de la proposta del govern de l’època d’acabar amb les línies i instaurar els famosos programes plurilingües, el Col·lectiu Audiovisual Mel de Romer va fer una sèrie de vídeos amb personatges de l’espectre públic que es deia «Som de la línia». Entre d’altres, hi van participar donant el seu parer músics com Feliu Ventura, Xavi Sarrià o Pau Alabajos.

Em pregunte per què ara s’ha decidit una altra volta acabar amb les línies. El nou sistema fa que, allà on s’havia consolidat, recule l’exposició al valencià que rep l’alumnat. Diria que les altres circumstàncies sociolingüístiques que ens arriben pertot, no és que hagen millorat per a provocar tal relaxament. Per això, no ho entenc.

L’any 2019, en un congrés de llengües minoritzades a Frísia vaig conéixer com funcionava el sistema d’ensenyament als territoris bascos de Biscaia, Guipúscoa i Àlaba i l’evolució exitosa que havia experimentat la línia en èuscar en els últims anys. Hi ha bàsicament tres programes: ensenyament en castellà, bilingüe o en èuscar. Amb dades del curs 2016-2017, el programa d’ensenyament en èuscar abasta pràcticament dos terços de l’alumnat.

Torne a fer-me preguntes: si els programes d’ensenyament en valencià funcionaven i tenien demanda, per què no millorar-los, prestigiar-los i ampliar-ne l’oferta en comptes de suprimir-los? Una altra cosa hauria sigut proposar la immersió lingüística, l’únic pla que pot oferir una mínima possibilitat de revitalització d’una llengua minoritzada. A més, és el que recomanen els experts de la Unió Europea, que ja han advertit que l’actual sistema posa en perill el valencià. I en principi també és el que ha proposat Escola Valenciana i altres entitats durant molt de temps.

Fa uns anys era en un altre congrés, en aquest cas prop de casa, al cap-i-casal, i d’Escola Valenciana. Fora de programa, entre bromes i faena es llançaven a l’aire somnis com: «vos imagineu que fórem nosaltres la Conselleria d’Educació»? Doncs al cap del temps això s’ha complit. És per això que em costa entendre encara més que justament siga el govern actual qui faça passes arrere amb el valencià, en comptes de fer-les cap avant i de gegant.

Al Principat tenen una situació sociolingüística i de prestigi del català molt millor que no ací. Si allí, que han venut durant dècades l’èxit de la immersió lingüística, ja comencen a veure’n les falles i que no és real del tot, ací que no tenim ni això… A les Illes, el professorat va paralitzar el TIL amb unes vagues memorables, de les que funcionen. És possible una cosa així al País Valencià? Allí era un govern reaccionari envers el català; el Consell actual ens pensàvem que era tot el contrari. Però la realitat és que també s’ha carregat les línies de la universitat, almenys a Alacant, que és el que tinc més a prop.

Amb la desaparició de la Capacitació Lingüística en Valencià no només es rebaixa el nivell del professorat i, per tant, de la docència, sinó que s’incideix directament en els incentius per a cursar assignatures en valencià a la universitat. Per què no s’escolta el que s’ha dit des de tots els sectors educatius i des de totes les universitats valencianes? De veres que les institucions no són conscients del perill que implica per a la pervivència del valencià els projectes que es posen en marxa?

Sovint es parla en abstracte de les comarques castellanoparlants com un problema per a la vehiculació del valencià en l’ensenyament. De fet, en realitat es fa referència de manera oculta al Baix Segura, perquè en les altres, les històriques o les incorporades, aquest problema no és tan present. I no obstant, del Baix Segura és originàriament Panxo, de Zoo, o també és el grup El Kamión de la Basura, que va fer la cançó «Bota-li» en valencià. Segons explicaven ells mateixos en un ‘Diàlegs’ d’Emma Tomàs, han crescut amb la música feta en valencià i n’han aprés molt de les sonoritats i dels continguts. Per això i perquè en certa manera la consideren també una llengua seua, pel vincle històric, en van voler fer un petit homenatge.

Si tenim grups fills de la línia, que cantant en valencià han arribat a fer gires internacionals i a editar discos i a tocar al Japó, com se’ns planteja ara retrocedir en un espai que deu ser l’únic a mig camí de la normalització lingüística? És un desgavell, com aquell grup d’Oliva. I una cosa més, el públic que tenim des de fa uns anys en tots els festivals també és fruit de les línies en valencià. Per a seguir millorant en eixa línia, trobe que «el camí ja és ben sabut».