En la casa de la classe mitjana

En la casa” és una pel·lícula francesa estrenada el 2012 i dirigida pel director François Ozon, versada sobre la relació entre un professor frustrat i el seu alumne –Claude-, un jove de pèl ros i mirada profunda que aconsegueix captar l’atenció del docent amb un relat àcid sobre la família d’un dels seus companys –Rafa-. Al film hi descriu satíricament el model de vida estandarditzat de la típica família francesa de classe mitjana. En la primera redacció dirigida al professor, el protagonista escriu: “exploré la casa, esta misma casa en la cual, tantas veces me había imaginado dentro. Es mucho más grande de lo que pensaba, la mía cabría 4 veces a dentro, todo es limpio y ordenado. “Basta por hoy” pensé, y justo cuando iba a volver con Rafa, un olor me llamó la atención, el olor tan particular, de las mujeres de la clase media”.

El professor s’hi sent particularment atret pel relat del seu alumne, i també pel talent literari que li recorda als seus anys de joventut. El caràcter del docent representa simbòlicament tota una generació marcada pel sentiment d’haver estat a punt de crear un món nou quan eren joves, amb el concepte de “llibertat” vehiculant el canvi. La imatge d’aquest vell professor és el pòsit de Maig del 68, després de quaranta-cinc anys –la pel·lícula és del 2012-. Les demandes de tota una generació que suplicava llibertat sexual, política, de pensament i creativa, van ser traduïdes a una liberalització de la vida social; el correlat d’aquesta història de concerts a l’aire lliure, cossos nus i professors llegint Marcuse davant una multitud mentre fumen tabac negre, va ser una transformació brutal del mercat mundial, on les forces del capital van derrotar quasi per complet a les del treball –també baix l’eslògan de la llibertat, però de mercat-. Des d’aleshores, les polítiques neoliberals han destruït el teixit laboral i organitzatiu de les classes treballadores. També han mercantilitzat l’acadèmia fins al punt de relegar àmbits de coneixement que no podien ser capitalitzats pel mercat. Els intel·lectuals que celebraven la llibertat han acabat perdent departaments, influència en la vida social, prestigi i condicions laborals. Per això, el professor no representa únicament la frustració destil·lada per l’absència de talent, l’actitud del docent escenifica una càrrega gairebé igual de pesada: l’experiència en primera persona del desastre polític i econòmic d’un país, després d’haver somiat –literalment- que les coses anaven a canviar.

La goma que va aconseguir subjectar la fragmentació social produïda pel neoliberalisme va ser la re-articulació artificial i ideològica d’un segment social concret, al qual se li va prometre que si es portava bé –políticament parlant-, participava activament en el mercat, arriscava en els negocis i treballava de valent, podria defugir la precarietat econòmica a la qual estaven abocats els obrers: la classe mitjana.

La construcció d’aquest conglomerat social de falses promeses i deïtats mercantils, encara que no semble evident, explica en part l’addicció del professor cap al relat del jove Claude -a pesar de l’evident humiliació que suposa per a la família de Rafa-. La clau està a veure quins són els elements sociològics implicats en la narració: el relat és una sàtira àcida sobre la classe mitjana escrita per un jove de classe treballadora quasi lumpen. Per a un intel·lectual egòlatra amb aires de superioritat –el professor-, llegir un pamflet satíric sobre la classe mitjana és com oferir-li al noi dur de classe un estudiós escanyat per tal que s’hi esplaie a cops de puny. En ambdós casos, és la manera més desitjable per als protagonistes de sublimar la frustració. En el primer cas, el professor s’hi sent realitzat castigant la suposada mediocritat i les falses esperances que el van il·lusionar de jove. En el segon cas, el xic dur es satisfà castigant l’excel·lència –o la personalització de la farsa meritocràcia-. Podríem considerar més justa i digna la segona escena, però no entrarem al debat.

El cas és que, fixant-nos en la situació de l’alumne, la classe mitjana té per a Claude un interés tant a nivell sociològic com vivencial. Pel que fa a l’anàlisi sociològica, aquesta la du a terme amb un estil satíric que torna boig d’entusiasme al professor, elaborant una descripció quasi ridícula del mode de vida típic de la classe mitjana: el seu caràcter aspiracional, que s’hi defineix més per un intent de semblança amb les classes altes que per una diferenciació econòmica real amb la classe treballadora, fet que s’hi mostra en l’obsessió quasi maníaca per la decoració i les maneres –la utilització d’obres d’art per decorar cada racó de la casa és un important element de distinció intel·lectual respecte a la classe treballadora-, acompanyada d’un consumisme exacerbat i una necessitat endèmica d’esdevenir propietaris rendistes per poder abandonar-se als plaers de la vida.

S’hi descriu el disseny perfecte d’una classe, per un costat, obsessionada amb la velocitat del mercat per produir noves subjectivitats i tendències de moda que els permeten distanciar-se culturalment de la classe treballadora –accelerant així les tendències de consum-, i, per altre costat, una classe políticament conservadora, que viu amb la sensació de que els canvis poden perjudicar-la més que afavorir-la, és a dir, que en la transformació política i econòmica hi té més a perdre que a guanyar.

La visió satírica del jove Claude sobre la família de Rafa hi conviu amb la seua contrapartida estructural i ideològica que descansa sobre la “família de veritat” -terminologia que utilitza Claude quan compara la seua família desestructurada amb la de Rafa– , de la qual el jove desitjaria ser partícip. A pesar de la burla literària, aquest model familiar “classemitjanista” representa un arquetip indefugible per a Claude, donat que la mecànica sistèmica exclou tota alternativa econòmica viable i digna per a les classes treballadores –les famílies obreres que no entren dins el model de la classe mitjana són brutalment estigmatitzades, tal com mostra Owen Jones sobre Gran Bretanya en Chavs. La demonización de la classe obrera-. L’evident perícia de Claude per il·luminar les “ridiculeses” de la classe mitjana no li permeten deslligar-se estructuralment ni emocionalment de l’aspiració sociològica a viure en una “família de veritat”. La resta, com la seua, són famílies desestructurades abocades al fracàs i a la precarietat laboral, un drama vital propici a la drogoaddicció i adornat amb un consum habitual de tranquil·litzants.

Sense ser aquesta la seua finalitat principal, En la casa trau a la llum un dels dilemes polítics més importants del nostre temps en allò que pertoca als partits polítics progressistes: la problemàtica centralitat de la classe mitjana com a subjecte polític i cultural en les societats occidentals. Tota l’argamassa estatal gira al voltant de consolidar un grup social heterogeni desproveït d’autonomia que s’hi trobe arrelat a l’aixopluc institucional, la classe mitjana –agrupant artificialment en un mateix discurs tant a assalariats relativament ben remunerats, com petits i mitjans empresaris, funcionaris i petits terratinents-.

Un dels grans maldecaps de l’esquerra és com establir una relació sana i conseqüent amb les aspiracions i demandes de les classes mitjanes, les quals xoquen frontalment amb molts dels imaginaris i projectes polítics de l’esquerra, això sense parlar de la problemàtica endògena que suposa el xoc d’interessos present en l’heterogeneïtat de posicions estructurals dins l’artificialitat sociològica de la classe mitjana. És a dir, avui el progressisme ha d’analitzar de quina manera tenir en compte les aspiracions de les classes mitjanes de manera que aquestes no colonitzen totalment l’imaginari polític –com ocorre actualment-, però tampoc deixant de costat la seua importància a causa de la clàssica visió reduccionista entre burgesos i treballadors amb interessos visiblement contraposats en l’arena política–la qual és estructuralment certa però inoperant en termes polítics, almenys en l’actualitat-. Aquest és un dels principals problemes dels partits polítics d’esquerres actuals, el “classemitjanisme”, és a dir, el fet d’haver deixat de representar els interessos de les classes treballadores, fins al punt, per exemple, de no tenir polítics procedents de famílies obreres entre les seues files.

Fer política per a una classe aspiracional però sense possibilitats reals d’assolir la posició econòmica promesa –i menys en l’actualitat, on les successives crisis han destruït part del teixit material de la classe mitjana-, converteix a la maquinària institucional en un estabilitzador social, un instrument per mantenir viva la promesa aspiracional “clasemitjanista”, més enllà d’un aparell disruptor que puga alterar la realitat i modificar les relacions reïficades que promouen la desigualtat social. Precisament, diversos autors sostenen que l’aparició de l’extrema dreta i els discursos populistes es deuen a la impossibilitat de l’Estat de complir les seues pròpies promeses igualitàries. La política, en aquest cas, queda relegada a la simple gestió. L’Estat actual s’ha configurat precisament com un mecanisme administratiu de les desigualtats de classe. Com va dir Emmanuel Rodríguez en una entrevista el 2018: “El gran triomf de l’Estat modern és la capacitat d’haver construït el seu propi poble. No és el resultat simplement d’operacions de mercat, no és simplement que es produïsca la incorporació social al consum, hi ha tota una tecnologia, de tipus estatal, que també genera mecanismes d’integració; a través de l’educació, a través dels serveis públics. Aqueix és el gran resultat: la classe mitjana és el poble de l’Estat. El problema, i la paradoxa de l’assumpte, és que això també anul·la la política. Deté el motor dinàmic d’allò que és la política moderna. En la mesura en què l’Estat va progressivament “engreixant” i consumint els mecanismes d’integració social, l’Estat destrueix o converteix la política en un mer espectacle cada vegada més impotent”.

L’Estat ha dissenyat la classe mitjana com un element de mediació entre classes altes i baixes, com una manera de pal·liar els conflictes de classes tan presents al llarg del segle XX però sense resoldre’ls, oferint un model aspiracional a la classe treballadora a canvi de la seua inacció política. La maquinària estatal pot assimilar els moviments emancipadors, però no els promulga, no els dóna vida, i, en la majoria dels casos, la força dels moviments emancipadors s’esgota quan s’institucionalitzen i acaben absorbits per l’Estat. No s’ha de confondre açò amb la necessària institucionalització d’algunes de les demandes dels moviments populars, que necessiten lleis per tal de confirmar l’èxit de la pressió popular. Es tracta d’entendre que “La política d’emancipació no naix de l’Estat, sinó contra ell. Això és una cosa que mai ha entés l’esquerra, i és el que la situa sempre com l’esquerra de l’Estat, això és, com a representació, i alhora mecanisme d’integració dels moviments. Ací resideix també el seu propi fracàs, que en el fons descansa en la idea-ficció d’un Estat per a tots, un Estat universal, que òbviament mai resulta tal”.

La resposta de l’Estat cap aquells que tracten d’eludir el relat de les classes mitjanes per tornar a una política igualitarista real -i no aspiracional, fictícia- s’hi mostra metafòricament –alerta spoiler– al final de la pel·lícula En la casa, on els dos protagonistes que prèviament s’havien burlat i explotat les manies i els tics de la classe mitjana francesa acaben rebent un colp d’autoritat brutal per part del director del centre –l’Estat-, que els obliga a posar els peus a terra i gestionar la derrota del seu cinisme. Claude i Germain – alumne i professor-, són l’esquerra moralista defallint davant la retòrica “classemitjanista” d’Isabel Díaz Ayuso a les eleccions de Madrid. Un moralisme progre destinat a la inoperància que oblida, com va dir Emmanuel Rodríguez fa unes setmanes, que la política d’Ayuso és “el neoliberalisme passat per les classes mitjanes i per la protecció estatal, amb els quals PSOE i PP (indistintament) han governat el país durant més de trenta anys. Ayuso parla a la classe mitjana, a tots nosaltres, i ho fa francament, sense els rodejos típics dels progres (també tan de classe mitjana)”.

 

Participa Participa

Bossa “Jo per tu, tu per mi”
Bossa estil tote bag d'edició limitada "Jo per tu, tu per mi" posada a la venda per finançar els III Premis Tresdeu a joves creadors/es valencianes. D...
Preu 4.80 €
Fanzín Foguera
Foguera és una proposta en paper que aborda en les seues 68 pàgines reflexions entorn a quatre temàtiques: Internet, cultura, precarietat i noves ideo...
Preu 7 €