Lo Que Me Dé la Gana: sobre salut mental
Reprenent el nom d’aquest espai conjunt que iniciàrem ja fa uns mesos, em disculpareu si hui parlem d’un tema darrerament recurrent: la salut mental. El macarra, que després no era tan macarra, de Dani Martín va publicar l’altre dia a Instagram una fotografia a un avió, explicant que anava al psiquiatre. El post es va fer viral, clar.
Des de Dani Martín, a J Balvin i passant per infinitat de famosos que han reconegut anar a teràpia o a algun especialista, resulta curiós com ens costa desfer-nos del tabú que envolta la cura de la ment. Fa poc vaig recomanar una novel·la juvenil en què un personatge se suïcida després d’una depressió i el rostre de la meua interlocutora canvià súbitament. No, no, no, no. Això no.
El cas és que hi ha infinits exemples a la ficció sobre salut mental i gent jove. Pense en els diferents productes culturals com a eines per a créixer, per a reflexionar, també per a passar una estona, però alhora per a expressar-se a través de personatges amb què en podem sentir identificats. Chemical Hearts -que té una traducció bastant desencertada al castellà: Efectos colaterales del amor– sembla un drama adolescent on la protagonista té un accident en què mor la seua parella i ella es lesiona greument la cama, però també hi podem llegir entre línies: per què amb una lesió física anem a rehabilitació i amb un problema a la nostra ment no ho fem?
Però què gent jove? Un estudi del Consell Valencià de la Joventut assenyala la salut mental com una de les afectacions més grans que ha tingut la pandèmia de la Covid-19 per a la joventut. L’altre dia a la televisió una dona explicava que rebien el doble de telefonades d’emergència per autolesions o intents de suïcidi que adés i, cal recordar que, a Espanya el suïcidi és la primera causa de mort no natural.
Demanar ajuda quan siga necessari, és clar. Dani Martín, tanmateix, al seu post parlava també de gimnàs, de manteniment de la ment sense necessitat d’haver passat una situació traumàtica o una malaltia. Tinc una amiga que va a teràpia de vegades per allò del manteniment, per tindre cura d’ella mateixa. Un dia em vaig trobar ajudant-la a decidir entre anar al psicòleg o estalviar per al títol d’anglés que necessitava. Diners. És clar. La salut mental encara és tabú, però també són diners. Molts diners. I que trist seria que sovint, aquestes obres de ficció -llibres, sèries, pel·lícules- esdevinguen l’única via que la gent jove té per tal d’accedir a la salut mental. Decidir entre pagar una teràpia o qualsevol altra necessitat és violent. I la nostra societat no hauria de permetre-ho. Sovint escoltem “més recursos públics per a la salut mental”. Però no semblen arribar mai. I la joventut, amb una salut mental deteriorada després d’un any i mig de pandèmia, de canvis socials, amb un 40 % d’atur juvenil, amb dificultats per a emancipar-se, amb un futur sense certeses, és de les més afectades per aquesta manca de recursos.
Cómo me gustaría contarte, benvolgut lector, que no partim de Cero en aquest tema. Que allò Emocional és tan important i tan natural, que Mi Lamento ara l’escolta un especialista, que em diu Mira la vida, que Qué bonita la vida i que allò que passà amb 16 añitos se superarà i que no he de decidir entre lloguer o salut mental, que ara puc fer Lo que me dé la gana, perquè com es diria a Madrid, Madrid, Madrid, aquest és el tipus de llibertat que vull.
