Què s’amaga darrere el gym
Em fa gràcia recordar totes les activitats que s’hi feien durant la pandèmia per tal de matar el temps. Se m’ocorre, al mateix temps, que tal vegada hi ha dinàmiques socials que ja venien des d’abans i que han eixit reforçades després de les restriccions. Durant el confinament, la gent necessitava importar fragments de la seua vida pre-pandèmica a la nova realitat, per culpa d’un virus que no semblava tenir ganes de marxar. Alguns de nosaltres llegíem, veiem sèries, tractàvem d’estar pendents el menys possible de les xarxes socials per no saturar-nos, re-coneixiem de nou a les persones que vivien amb nosaltres, i, també, descobríem noves maneres de fer esport a casa. Precisament, un tema que va ocupar en moltes ocasions l’espai mediàtic, tant a la televisió com a les xarxes socials, versava sobre la necessitat de fer esport per mantenir un bon estat de salut física i mental, i poder suportar en millors condicions el confinament. Una gran quantitat de professionals i aficionats de l’esport s’hi van llançar a promocionar rutines, plans d’entrenament, gimnasos a distància, dietes, etc.
No obstant, aquesta explosió del fitness que s’hi va observar durant la pandèmia tan sols venia a confirmar una dinàmica en ascens des de fa més o menys una dècada: la substitució de l’esport d’equip per un altre tipus d’esport de caràcter més individualitzat. Aquesta nova manera d’exercitar-se reflexa unes dinàmiques socials més individualistes orientades a maximitzar funcionalment el nostre temps, on l’esport s’ha convertit en una nova manera de respondre a les exigències socials que condueixen a l’auto-explotació. Les dades confirmen allò evident: el futbol, per exemple, ha passat de tenir un 8,2 % de practicants en 2009 a un 4% en 2020, és a dir, que ha perdut la meitat dels seus jugadors. Mentre, el percentatge de la població apuntada a un gimnàs arribava al 12,3% en 2020, segons dades de Statista.
Cal puntualitzar un fet: aquest article no és un atac a la gent que decideix anar al gimnàs o practicar fitness, de cap manera. Som fills de la marea, que ens arrossega i transforma els nostres gustos i predileccions. El que volem és exposar com certes dinàmiques socials, les quals duen anys transformant la manera de relacionar-nos entre nosaltres, s’hi veuen reflexades en el nostre dia a dia, sent l’esport un bon prisma des del qual observar aquesta transformació, com també podrien ser-ho les xarxes socials, les relacions afectives, l’afiliació sindical o el model d’habitatge al qual opten les classes mitjanes.
Aquest fenomen de translació des de l’esport cooperatiu a l’esport individualista reflexa una societat paulatinament més fragmentada, un ethos que tendeix a donar més importància al cultiu del propi cos que a l’expansió de les relacions socials que anaven aparellades als esports d’equip. La indústria del fitness ha sabut utilitzar el discurs que relacionava un estil de vida sana amb cert grau d’èxit social com un espai de màrqueting publicitari. La imatge que aquesta indústria ha transmès de l’esport és la d’una persona, home o dona, amb un físic envejable i una capacitat de superació i resistència al dolor corporal similar a un combatent de guerra. Avui alce 30 kilos; dues dotzenes de vídeos en Instagram després torne a aparèixer alçant-ne 70. Aquesta imatge de “superació” no ven tan sols una reivindicació de l’esport com un estil de vida saludable, sinó una projecció social molt concreta: la imatge del winner –el guanyador-, un subjecte capaç d’assolir l’èxit social gràcies al seu heroic i solitari esforç individual.
Al cap i a la fi, allò que fomenta la indústria del fitness és convertir-se un mateix en la seua pròpia marca, en un producte. Si abans practicàvem esports d’equip per sentir-nos bé amb nosaltres mateixa i socialitzar amb els companys del gremi, ara anem al gym per ser més atractius, ajustar-nos als estàndards de bellesa que demana la societat i optimitzar el temps que tenim per dissenyar el nostre propi producte personal. Cultivem el cos, aleshores, perquè és la imatge visible del nostre disseny i necessitem tenir-ne compradors, persones que ens paguen amb la moneda del like en Instagram o del match de Tinder. Perquè allò que fem a les xarxes socials és subastar-nos, vendre’ns a canvi de validació social, però no específicament a nosaltres mateixa sinó a la imatge distorsionada i fraudulenta que hem creat de la nostra vida.
Aquesta necessitat compulsiva de millorar la nostra imatge cara als demés és font d’un gran nombre de problemes mentals, en especial el trastorn per ansietat. Estem contínuament tractant de perfeccionar la marca personal, com algú que afegeix tòppings a un gelat de manera obsessiva per tal de millorar-ne el sabor. Això ens fa col·lapsar mentalment al no assolir una sèrie d’expectatives socials impossibles en una espècie de joc comparatiu amb la resta de les persones, una activitat d’extrema crueltat cap a nosaltres mateixa.
La transformació de l’esport des d’una experiència col·lectiva i ociosa a un fenomen de severa auto-disciplina individual -encaminada a assolir expectatives socials- té un rerefons més profund des del qual podem analitzar el canvi que ha patit la vida econòmica de la nostra societat. Aquest model d’esportista fitness s’assembla comparativament al subjecte que demanda el mercat laboral: un individu deslligat de les relacions interpersonals que tracta d’assolir l’èxit econòmic a partir del seu esforç individual, deixant de costat la lluita sindical que històricament sempre ha servit per millorar les condicions col·lectives dels treballadors i apostant per convertir-se en un emprenedor que competeix contra els seus iguals en la selva mercantil. De la mateixa manera, l’esportista fitness abandona el camp de futbol on les victòries depenien del treball en equip per aventurar-se entre les solitàries màquines del gimnàs, amb l’esperança de trobar en la lluita contra un mateix –que en el fons és una competició per la validació social contra els altres individus- la suficient motivació per assolir la rutina d’exercicis pautada amb l’entrenador personal.
A més, de la mateixa manera que ocorre quan les empreses “flexibilitzen” als treballadors empitjorant les seues condicions de treball, el motiu de no haver assolit un bon lloc de faena –o no haver aconseguit una meta en concret, per exemple, superar una marca esportiva personal- sembla ser la falta d’esforç o sacrifici personal. Vivim en un sistema on la culpa sempre recau en l’individu que rep el càstig: el que és pobre ho és perquè vol, el que té problemes amb la droga els té perquè li dona la gana, el que no aconsegueix feina és perquè no en busca, les dones són violades perquè van amb males companyies, els immigrants venen ací a viure en condicions deplorables perquè volen… En cap cas s’hi atribueixen els problemes socials a un sistema econòmic que exclou d’una vida digna a les persones que no venen de famílies benestants, fet que deriva en problemes d’exclusió social, delinqüència, drogoaddicció, entre altres.
És el món dels individus solitaris –els “robinsons” que diria Marx-, on la gent trasllada al món de l’esport la impotència que li provoca no aconseguir bones condicions econòmiques, a pesar d’esforçar-se incansablement. Aquesta impotència es converteix en ràbia, la qual funciona com a motivació en el gimnàs i retorna a l’individu com un cercle viciós de frustració en el moment de trencar el múscul: allò que l’esforç personal no ha pogut assolir en el mercat laboral s’assolirà de manera compensatòria intensificant el ritme de l’activitat corporal en un exercici de “superació”.
Al cap i a la fi, el que reflexa aquesta necessitat obsessiva de superar-se constantment és una destrucció total de la categoria d’oci en les nostres vides, de diversió, de no fer res. L’esport ja no és un espai per a l’oci, per a divertir-se sense pensar en el resultat de l’activitat en el nostre cos, sinó una activitat productiva, és a dir, que busca un resultat concret i palpable. Tal vegada seria moment per reflexionar sobre com estructurem la nostra vida en relació a les activitats que fem per no fer res, i centrar-nos menys en aquelles que s’hi duen a terme perseguint una finalitat última. L’auto-explotació del nostre propi cos és un problema de gran transcendència, sobretot per ser una dinàmica de “lliure elecció” que transforma de manera sibil·lina les activitats quotidianes en nuclis de producció forçats. Necessitem parar, descansar, agafar aire
Foto freepik
