Conversem amb Pau Llonch (At Versaris) de rap i educació
Vos portem una nova entrevista en profunditat, en aquesta ocasió parlem amb el Pau Llonch, educador i ex-cantant de la mítica banda de rap At Versaris. La seua experiència personal, tant a l’estudi de gravació com a l’aula, li ha ensenyat que el rap i l’art en general són eines privilegiades per permetre que l’alumnat s’expressi i, per tant, per tractar temes com la llibertat d’expressió, el racisme o el sexisme. “Només a través de l’art o de les diferents formes de creativitat es poden tractar aquests temes a l’aula”, assegura el Pau, amb qui intentem esbrinar quins són els reptes per promoure la reflexió crítica a l’aula i donar eines a l’alumnat per poder prendre millors decisions a la seva vida. Tot això a ritme de hip-hop.
D’on i quan sorgeix la idea de crear Versembrant?
Neix de forma molt orgànica. A mi em contracten fa vuit o nou anys per fer tallers a tots els instituts de Sabadell, amb l’objectiu de combatre l’extrema dreta i l’auge dels discursos xenòfobs i racistes. A partir d’aquí m’adono de la potencialitat que té el rap per connectar amb l’emoció i el pensament crític. A mesura que passa el temps, veig que no té massa sentit que sigui un projecte unipersonal i convoco a una sèrie de persones vinculades al hip-hop i amb motivació per l’educació per intentar cobrir tota aquesta demanda creixent que hi ha d’activitats educatives en centres de secundària.
Per què heu volgut centrar els tallers a fomentar la capacitat de reflexió i crítica davant situacions de discriminació?
Avui en dia fem moltes altres coses, però sí que ens hem especialitzat, per dir-ho així, en aprofitar els tallers per situar reflexions crítiques a l’aula o en qualsevol espai. Ara fa un any i escaig, especialment amb la pandèmia, ens hem centrat molt més en qüestions biogràfiques i de malestars emocionals, que pensem que són interessants i que entronquen amb la nostra proposta més teòrica. Només a través de l’art o de les diferents formes de creativitat es poden tractar aquests temes a l’aula. Amb això som molt radicals.
No hi ha altres aprenentatges, més enllà dels creatius, que puguin incidir en la generació d’un pensament crític?
Evidentment hi ha molts altres aprenentatges importants, però els més directius, els que et permeten apropiar-te de la teva biografia i entendre per què fas les coses, sempre tenen molt a veure amb qüestions narratives, com hem après a partir de Lev Vigotski i tot aquest corrent psicopedagògic. Això no vol dir que s’han de deixar de banda aprenentatges més intel·lectuals o cognitius, però comparteixo aquesta idea del Pablo Del Río i de tota la tradició ecofuncionalista que diu que hi ha un biaix educatiu molt important, ja que es destinen massa hores a qüestions cognitives i massa poques a qüestions directives o emocionals.
S’ha de donar més espai a l’educació emocional a l’aula, llavors?
Hi ha un debat interessant en el món de l’educació sobre tot això. Moltes defensores de lo públic pensen que la idea d’introduir l’educació emocional a les aules significa apartar els continguts i el coneixement, i que tot això és una maniobra del capital i de les fundacions privades. Crec que això és un biaix erroni. Mira… Aquesta setmana ha sortit una notícia sobre que hi ha un percentatge elevadíssim de persones —centenars de milers— que comencen a tenir els primers trastorns psicològics abans dels quinze anys. Algú creu que, per treballar aquesta manca d’orientació a la vida, un nano de 14 anys o una nena de 15 el que necessiten són més continguts? Necessiten més treball cognitiu, ser més bons calculant, ser excel·lents en qüestions com la mecànica o empollar-se tot el temari de la història de l’art? Jo crec que és evident que no. El que necessiten és treballar amb psicotècnies del sentiment, com les anomenem, que els hi permetin entendre’s. El que ens permet treballar això és l’obra d’art, com ens diu Vigotski.
Aquest és el potencial transformador del rap i de l’art en general al món de l’educació, com una forma de vehicular les emocions a l’aula?
Efectivament. Això no vol dir que sempre ho aconseguim o que sigui fàcil, perquè depèn del temps i la capacitat que tinguis o de les possibilitats de connectar amb aquell grup i que puguin sortir les coses. Però sense aquest abecedari que ens aporta l’art, sense aquesta matèria prima, no hi ha res a fer. Pablo del Río diu que estem en una societat tan potent industrialment i tècnicament que no ens calen més competències cognitives. Ens calen competències directives, que la gent tingui sensibilitat. No ens calen més brokers i enginyers amb cinc carreres –ho dic amb carinyo. No dic que no sigui interessant, però només amb enginyers no solucionem les qüestions planetàries i els reptes humanístics que tenim davant dels morros. Aquestes persones que són tan excel·lents en aquest model educatiu tan basat en l’avaluació dels continguts a través d’exàmens, ningú em garanteix que no siguin psicòpates quan tinguin 25 anys. De fet, jo era aquest perfil. La gent es pensa que nosaltres som penya que ha passat per l’educació de puntetes, però jo vaig treure sempre notes excel·lents i crec que això no em va fer millor persona.
Com reaccionen els nens i els joves quan se’ls proposa fer tallers de rap en un entorn tan institucionalitzat com és l’escola?
Depèn. Hi ha escoles en què estan molt acostumats a fer-ho. Hi ha docents que estan fent una feina brutal, i jo els admiro. Però sí que és veritat que en un gruix substancial de l’alumnat, especialment a l’ESO, l’activitat sorprèn i inquieta, precisament perquè en un moment determinat de l’activitat nosaltres el que plantegem és que ells facin i diguin el que vulguin. A vegades hi ha alumnes que s’estan un quart d’hora o vint minuts dient que no ho saben fer. Una persona que durant mitja hora està intentant una cosa tan senzilla com escriure una frase que connecti amb com està i que és incapaç de crear-la, com ha de ser capaç de prendre decisions com a què es vol dedicar o quina carrera vol estudiar? És mitjançant el foment de la creativitat i de donar aquestes eines que podem triar coses a la vida. Si no, anem tirant en base al que s’espera de nosaltres. Per tant, insisteixo, és molt important que la creativitat estigui present a les aules. De fet, la imaginació i l’intel·lecte estan interrelacionats. Això és una cosa que avui la neurociència ens ha demostrat.
Veieu un canvi en la manera d’expressar-se i relacionar-se dels joves després de participar en els tallers?
Aquests mecanismes d’avaluació tenen sentit sobretot quan fem projectes de llarg recorregut. Malauradament, el màxim que podem aconseguir són tallers de tres o quatre sessions. Evidentment que es veuen canvis i passen coses molt potents, en el sentit que emergeixen discursos i personalitats que normalment estan molt tapades a classe. També emergeixen drames personals i familiars i això els hi dóna moltes eines als tutors. Hi ha altres maneres que això surti? Segurament sí. Però és que la poesia, la música i aquestes coses són un escenari genial perquè connectis amb això i t’empoderis per poder-ho dir. L’altre dia sortia als diaris que la majoria de casos d’assetjament escolar passen per alt a molts docents. Sortien unes xifres bastant bèsties. No dic que als docents els hi sigui absolutament igual, però crec que fan falta les pràctiques que permetin detectar això. Jo com a docent em preguntaria com pot ser que no hagi pogut detectar una cosa així. No és això el més important que s’ha de fer en el món de l’educació? Per tant, en definitiva, aquestes pràctiques serveixen per localitzar també aquestes problemàtiques més fàcilment.
Cal transformar les prioritats de l’ensenyament escolar, llavors?
No crec que l’educació s’hagi d’adaptar tant a la societat, perquè estem en un marc mercantil-capitalista i això acostuma a significar adaptar-se al que volen les empreses i la societat de consum. No en va, les carreres d’administració d’empreses i tecnològiques tenen més reputació i més sortida. Algú es pensa que és per una qüestió vocacional? No. És perquè el mercat els necessita. Donar eines perquè els nanos entenguin aquests determinants socials sí que és educació emocional. Perquè, si no, estem alimentant una ficció des que som joves, que té a veure amb aquesta visió coach, que diu que pots ser el que tu vulguis.”De quin barri ets? Doncs no podràs ser res d’això que vols. Vols transformar la realitat perquè puguis fer-ho? Hi ha moltes maneres de fer-ho i segurament no podràs fer-ho sol, perquè no tens el capital cultural ni social ni econòmic per poder-ho fer”. Jo crec que aquesta visió més realista és important que estigui també en el món de l’educació. Quanta gent té una o dues carreres i un màster? I tot i això hi ha un quaranta i pico d’atur juvenil encara. Per tant, plantejar això és important per no generar frustracions, per no generar persones infelices amb la realitat i que entenguin els determinants socials de la seva infelicitat. Això és polititzar la depressió i els malestars.
Com es poden establir aquests espais crítics o de politització a les escoles?
Nosaltres orientem la nostra pràctica amb el que anomenem sis principis ecofuncionals. Són idees que no hem inventat nosaltres, però que intentem que serveixin com a brúixola de la nostra activitat educativa. El primer és el principi de flexibilitat, és a dir, entendre que cada persona i la seva trajectòria d’aprenentatge és única i irrepetible. És molt difícil dir això en unes aules de 30 alumnes i amb les ràtios que hi ha, sí, però un educador no ho ha d’obviar. El segon principi és que les parets de l’escola siguin permeables d’alguna manera. El professor no ha de saber-ho tot, ni ser un referent en tot, sinó que el que ha d’estar és atent a l’ecosistema ecològic i cultural del nano. Saber què llegeix, què escolta, per poder intervenir-hi. El tercer és el principi directiu, és a dir, que l’aprenentatge ha de servir perquè tu puguis prendre les teves decisions. Hi ha tres principis més, però el que vull dir és que hi ha diferents tipus de pràctiques educatives que tenen present tot això i no té per què passar només per l’escriptura creativa, la literatura o la música.
Què tenen d’especial, llavors, la literatura o la música?
Són importants, entre altres coses, per una propietat subjectiva del que et passa a tu quan contemples i crees una obra d’art literària: la catarsi, la capacitat d’emocionar-te. Què estem aprenent quan ens emocionem veient una pel·lícula que està guapa? Vigotski ens diu que se’ns està transformant literalment, materialment, neurològicament el cervell. Què li passa a una persona que diu que no s’emociona escoltant música, que no plora veient cap pel·lícula? Quina mena de psicòpata és una persona així? Pot sonar heavy el que estic dient, però és que ho penso de veritat! Són aquesta mena de psicotècnies complexes, mediades pel llenguatge, per la cultura i per la tradició, les que ens permeten reconstruir les nostres emocions. És un procés que es construeix. Ningú pensa que un nen aprèn a calcular amb 12 anys tot sol, oi que no? Doncs la gent sí que pensa que la gent amb 12 anys ha de tenir pensament i orientació moral per prendre decisions i que això no es construeix socialment i cultural. I uns collons! Si tu tens un entorn que no t’ha donat les eines o que ha sigut completament nociu, doncs tu seràs una persona massa pendent de tu mateixa, com hem sigut molts de nosaltres en molts aspectes. Aquesta mena de construcció de la persona ha d’estar al centre del fet educatiu.
Com és el procés per decidir el tema que es treballarà amb cada grup?
Depèn. Hi ha professors que ens conviden directament perquè han detectat certa problemàtica i ens demanen que parlem d’allò. N’hi ha altres vegades que ens deixen certa llibertat i d’acord amb un cert diàleg construïm el nostre procés ad hoc pel grup. Crec que és molt més interessant fer-ho així que no pas dir “anem a reflexionar críticament sobre aquest tema”. Més que res perquè hi ha vegades que en algunes coses que tenen més a veure amb valors, els nanos d’avui en dia estan molt més “avançats” que els professors i que nosaltres. Per exemple, pel que fa a les qüestions de gènere o d’orientació sexual, hi ha un ambient de tolerància majoritari. Òbviament n’hi ha excepcions, no estic menystenint les situacions que poden haver-hi de marginació, però a la nostra època era molt menys visible això. Jo sóc del 1982, i les persones que manifestament havien sortit de l’armari a la meva escola de primària no les conec. Avui en dia, en canvi, a les aules està superadíssim en la majoria dels casos. Es visibilitzen rols no binaris. Per tant, crec que hi ha coses que directament no és tan necessari treballar, mentre que n’hi ha d’altres que sí. Connectar a través de la música i l’emoció per veure quines són aquestes coses també és interessant.
I a partir d’això, ho intenteu lligar amb les biografies de l’alumnat?
Sempre intentem que emergeixin qüestions biogràfiques, perquè el rap també et permet molt això. De fet hi ha un corrent o pràctica dins el rap que es diu ‘storytelling’, que es va començar a fer als anys 90. Això és una manera molt potent d’apropiar-te de la teva biografia i no anar al tun-tun com anem tots.
Com és el procés per escollir els grups o les escoles?
La veritat és que nosaltres, de moment, no hem hagut de buscar-nos feina perquè no ens n’ha parat d’entrar. T’enganyaria si et digués que tenim una metodologia, perquè la cosa ha anat creixent orgànicament. Vull pensar que té a veure amb el fet que fem una feina molt bonica, amb excepcions, evidentment, perquè a vegades no ens surten bé les coses, però aquests impactes, transformacions i valoracions positives dels docents corren de boca-orella i s’ha donat un creixement natural. Al setembre traiem un catàleg pedagògic perquè la gent vegi el que fem, però a partir d’aquí nosaltres no anem a buscar centres, ni els hi enviem el catàleg, però les agendes es van omplint. Tenim un privilegi increïble. Nosaltres sempre hem plantejat la reorientació educativa precisament perquè en el fons la missió del nostre projecte hauria de ser desaparèixer. Jo crec en un sistema únic d’instrucció pública, no crec en la privada, la concertada, ni les cooperatives, de fet. Penso que no deixa de ser una certa anomalia i que el que s’haurien de generalitzar són aquest tipus d’intervencions educatives en el món de l’educació pública.
Quina és la importància de que aquests espais arribin a tot arreu, que no només sigui a certes escoles públiques?
Les necessitats que he anat resumint són necessitats humanes, no només de barris determinats. Tant de bo hi hagués un treball cultural i artístic, semàntic, situat i transformador en escoles on bàsicament el què alguns intenten fer és convertir a persones en potencials explotadors d’altres persones, que és bàsicament el que és una escola privada. Eines com la nostra poden ser útils a qualsevol mena de centre, però n’hi ha en els que no els hi ve de gust que això passi. L’únic problema que he tingut greu en un taller va ser en un centre d’elit. El sol fet de posar sobre la taula una certa discussió crítica sobre la llibertat d’expressió ho van relacionar clarament amb la qüestió Catalunya-Espanya i es va generar un pitote a la classe. Aquests temes han de sortir a l’aula, no es poden ometre. Si hi ha una societat que està en conflicte i tu el que fas és generar aquesta mena de cordó de seguretat o aquest flotador que impedeix que certs temes entrin perquè no generin pollastres, el que estàs fent és no generar persones autodeterminades, crítiques, amb capacitat de discussió i d’afrontar la realitat. Aquest és el problema que tenim amb els centres privats i, en alguns casos, concertats. Cal una refundació i un replantejament del sistema educatiu en la seva totalitat. Hi ha una segregació increïble en aquest país. Vas d’una escola a una altra i tens la sensació que vas d’un continent a un altre. És una vergonya.
De quina manera ha afectat la pandèmia al funcionament dels tallers?
Ho hem intentat i crec que ens n’hem sortit força bé. Però no ens enganyarem: en línia les activitats perden. Durant el moment més greu, quan tothom estava a casa, vam donar eines perquè la gent pogués connectar, però el tracte amb la persona, amb l’educador o el docent, és molt important. Jo crec que s’han perdut moltes coses amb aquest curs no presencial. I és que l’educació no va d’això, d’una pantalla i uns continguts allà. Va de vincles personals. El que sí que hem notat durant aquest curs ha estat una mica d’apatia, a diferència d’altres cursos. Els nanos estan fins als nassos: de la mascareta, de les distàncies, de no poder-se enrotllar amb la no-sé-qui… És una edat duríssima, en què se t’està curtcircuitant el tarro, literalment, ja que és el moment en què té lloc una reconstrucció cerebral total, com explica el David Bueno. Penso que és la gent que ho ha passat pitjor. Ni els avis, ni els nens, ni els adults: els adolescents. Aleshores, clar, aquesta és la gent que necessitava fer activitats com aquestes i moltes d’altres perquè, si no, amb el temps es veurà la factura que ha passat la pandèmia.
Text: Augusto Magaña. Vídeo i fotografia: Clara Congost / Edició de vídeo: Albert Olaya
