Que opinem del nou disc de El Diluvi?
Torna El Diluvi, tornen amb Present, el seu disc que fa sis si comptem junts discos i EPs. Torna doncs eixa alegria d’obrir finestres i deixar entrar el sol, un so mediterrani que ningú ha definit ben bé què és, però alhora tots comprenem què deu ser la música mediterrània d’El Diluvi.
Durant estos darrers temps, que han coincidit amb el període de la pandèmia, hem vist que per tot arreu de l’estat ha ressorgit un moviment musical que estava latent i que reivindica una fusió total de la tradició musical amb els nous formats musicals. Noms com Baiuca, Rodrigo Cuevas, Chill Mafia, Califato i Tanxugueiras. Ací, que vam tindre els precursors com van ser Orxata, ens havíem quedat un poc endarrerits en este moviment. El Diluvi, que no correspondrien realment a este corrent perquè no es situen al límit de la boutade provocadora, però embeguts de so de rondalla, també de so balcànic, cèltic i de son cubà, han fet finalment el pas i s’han atrevit també ells a traspassar encara més la frontera de la fusió. En alguns temes com “Quin fandango!” Hilari Alonso i Botifarra es troben cantant enmig d’autotune de la veu de Flora. Hi ha autotune en el nou treball, així i tot, tranquils que continuen sent El Diluvi, no hi ha demolicions estilístiques. No hi ha, per tant, un trencament abrupte amb el disc precedent. Tanmateix, si es mira amb perspectiva en deu anys el so dels de la Foia de Castalla ha canviat enormement. A Present seguixen la línia de cançons que van funcionar tan bé a Junteu-vos com “Misèria i amor“. “L’amor que fem” i “Present“, aquesta darrera cantada amb Carles Caselles, en són els millors exemples, per a mostra un botó, versos com “vull viure al teu somriure”.
En les cançons d’El Diluvi hi ha un amor que es canta a cau d’orella, una sensibilitat màxima, carícies, tendresa i l’ombra de l’Ovidi-Estellés que sempre planeja (val la pena jugar a cercar versos perduts). Ara també hi trobem un homenatge a partir de versos del poeta Ausiàs March (“Tot amor falla“). Crítica social al boom urbanístic com ara a “Costa Blanca 1993“. Alguns els hi podran retreure un ambient com carregat de sucre, sense amargors, com si fins i tot en els mals moments – que existixen i no els amaguen – hi trobessen sempre un fons d’amor, de suport mutu i en el fons una esperança. Aquest caràcter amb edulcorants forma part del principi fundacional del grup. Romàntics si es vol. No els canviarem. Per això El Diluvi són un grup de consens per a totes les edats als viatges amb cotxe, per açò mateix – i pel 8M – sonen tant en escoles i instituts. Perquè hi ha moments en els quals convé per prescripció mèdica prendre sucre.
