Analitzem Solatge, la nova proposta d’Aina Palmer
Amb un ritme pràcticament d’un disc per any i amb una pandèmia pel mig la borrianenca Aina Palmer publica Solatge, el seu tercer treball discogràfic. Després de Psicopompa (Autoeditat, 2020) i fallanca (Autoeditat, 2021), amb la grandíssima cançó “Les ungles“, el 22-2-2022 a les 22.22 h va eixir Solatge (Autoeditat, 2022). Ara el moviment ainapalmerista incorpora definitivament PaLao (àlies de Jordi Palau, ex-Orxata) i també el dj de Tírig BluBoi. De Tírig a Meliana passant per Borriana.
El canvi musical entre el post punk de Psicopompa i Solatge és un gran salt indefinible. No hi ha guitarres a Solatge i tot és una mescla d’electrònica. Els ovnis s’adjectiven malament en general. En el pla musical també hi ha un salt al passat, a la meitat dels anys dos mil. El disc 1.0 d’Orxata, quan el solatge de la música tradicional valenciana era més evident en les cançons dels de Meliana, ressona de nou en les cançons de Palmer. Hi ha samplers de la partida històrica del Genovés contra Álvaro, de Concha Piquer, l’himne del Barça i el del PP i de Flying free. Orxata ja feien estes coses, eixa era la recepta del seu èxit.
Solatge té també una dimensió política, segurament Joan Fuster tenia un aforisme per dir-ho millor que jo. Des de fa uns anys cap ací no han parat de publicar-se cançons en l’escena valenciana que repetixen més o menys el mateix patró: un inventari enciclopèdic de coses valencianes per fer país, cançons que parlen als convençuts. Treure en processó uns quants sants o semideus de la valencianitat ben entesa, que es repeteixen com l’allioli, els versos d’Estellés, trossos de cançons de l’Ovidi, el dia que durarà anys, les muntanyes, el nomenclàtor dels carrers de València i els ploms dels fusterians 1.0. La cosa ha arribat a tal punt que era més que necessari que algú trenqués el gel i cantés des de la ironia de tercer o quart grau, que prengués recul i es cagués literalment en tot, també en la valencianitat botànica festivernista i d’aplec. Ha hagut de ser una estudiosa acadèmica com Aina Monferrer, amb un doctorat sobre l’obra d’Estellés, qui vinga a amollar els versos definitius que necessitàvem per a l’any Fuster: “Estellés era un xaquetero, Fuster era un repel·lent“. Aina Palmer prenen l’himne valencià autonòmic, l’adapten i el fan ballable. Fan una cançó amb un sermó de Sant Vicent Ferrer. Reivindicar el personatge de La Pastora/Florencio, reivindicar doncs un personatge que ve de la zona més despoblada del País Valencià. Demolir, rebentar, defecar. Fer el punki. Solatge és un ovni musical que potser no hem vist arribar del tot. És sens dubte de les propostes més agosarades actualment de l’escena valenciana, lluny de qualsevol convencionalisme. Potser el més punk que ens explotarà a la cara aquest 2022. Tant de bo totes les detonacions foren com aquesta.
