L’alegria senzilla, emoció compartida, festivern
No sé per quina raó ens prenem el cap d’any tan a pit. Sempre intentem organitzar un pla que agrade a tot el món, una festa perfecta amb vi i gambes, i busquem un vestit que resalte els nostres encants. Tot amb la intenció de començar l’any amb bon peu.
Quan a cap d’any vius experiències com la del Festivern, te’n adones que les campanades són simplement uns segons més d’una nit qualsevol i que allò que estigues fent i la roba que portes, és irrellevant si de veritat estàs amb bona companyia.
No sé si és per què vaig eixir de València amb unes ganes especials d’arribar a Tavernes, però el Festivern tenia tota la pinta de ser una gran experiència. Partirem de Sant Marcel•lí amb un Daewoo que corria amb dificultat per l’autovia, carregat fins al sostre d’equipatge. Simplement el fet d’escapar de la ciutat i recórrer aquell camí de muntanyes i aire pur, era tot un plaer.
Una vegada ja al campament, l’ambient festiu podia palpar-se amb les puntes dels dits. Les botes de muntanya xafant l’arena humida, l’olor dels tarongers veïns, el caliu de les fogueres i l’alegria dels coneguts que et trobaves pel camí. Pense que l’ambient que es crea als festivals del País Valencià no es crea enlloc. No sé si serà per la nostra forma de ser oberta i amigable, o per l’efecte dels colpets de cassalla als que et conviden a tort i a dret, però si hi ha una cosa que no falta ací és el bon rotllo. Aquesta atmòsfera alegre i compartida que es crea entre els veïns del campament. L’afinitat que sorgeix per encaixar gustos i personalitats. Les ganes de fer plans junts. Una xarreta, una paella, un “bon dia princeses”. Sorprenentment, uns llaços improvisats però vertaders, que fan el viatge molt més agradable.
Però aquest bon rollo no seria possible sense la música, que ho envolta tot. No només vam viure sensacions molt especials dins de la carpa. Sinó que també al càmping vam desfilar una marxa mora amb la xaranga, i cantarem himnes desafinats amb una carxofa fent de micròfon. Fins i tot, ens queixarem d’aquell dolçainer proper, que sense molt d’èxit intentava entonar la melodia de La Muixeranga.
Ningú volia perdre’s res. Des de la vitalitat de les acolorides ulleres de sol dels Atupa, passant pel rock de Smoking Soul’s fins a arribar a La Raíz. I és que coses com acomiadar el 2013 amb Arrap i començar el 2014 amb Obrint, si no les vius, són difícils d’explicar.
De segur que si tot el món contés la seua anècdota, creariem un bell mural de records guardats a la retina, d’allò que som. I sentiríem que el món, al menys el nostre, potser un poc diferent i millorar durant uns dies.
En resum, el Festivern, una brutalitat.
Dedicat a la Festifamília.
