Benvolgut dels Manel 2.0
Hui us propose deixar de banda la crítica musical i deixar lloc als tasts melòdics a un breu relat fet a partir de la cançò de Manel “Benvolgut“. Darrere d’aquesta cançò s’amaga una preciosa lletra i història que he intentat reflexar en els següents paràgrafs. Espere que us agrade i que gaudiu llegint-lo tant com jo escrivint-lo.
Benvolgut
He passat tot el dia regirant calaixos i sense poder seure. La teua imatge, el teu rostre, aparentment inofensiu, se’m reprodueix cada nit abans d’agafar el son. I és per això que he decidit escriure’t una carta, ja no ho suporte més. És el moment d’extraure tot allò que em bull al cervell i que no pot esperar per sortir i ser compartit. Sé que malgrat que no hàgem gaudit d’una presentació oficial, em coneixes i em recordes de la mateixa manera que jo a tu. No et pots ni imaginar quantes vegades apareix el teu nom a les nostres vesprades, ni quantes nits hem acabat dormint separats pel teu record. Et trobe a tots els llocs, quan anem a escoltar música, quan obrim un calaix…
Et veig ensenyant-li l’àbsis romànic d’una catedral mentre jo us vigile entre els arbusts, esperant que arribe el meu moment. Sou joves, forts i encara no sospites el que passarà. Però encara, a dia d’avui, el teu nom continua fent el mateix mal que el primer dia, com si mai no hagueres marxat, com si seguires ací al seu costat i jo no existira. Espere que a tu no et passe el mateix i que tot et vaja bé, que ja no enyores aquells temps passats i pugues gaudir dels encants del món sense cap impediment. Entre els dos em vau fer créixer d’amagat, fins que ja no hi va haver volta enrere. Sent si algun dia et vaig fer mal, no era la meua intenció; ja saps que l’amor i la sort són dues coses que no es poden controlar.
I crec que tot açò és el que t’he de dir, encara no tinc les paraules precises, ni la forma més correcta, però com ja t’he dit abans, no ho suporte més, t’he d’explicar tots aquests pensaments que no em deixen de perseguir de dia i de nit. I si algun dia ens trobem al carrer, et demane disculpes perquè em conec i em posaré seriós, com si res de tot açò haguera passat, i de segur que tu li faràs brometa –“Veig que ara els busques més alts”–, mentre et reivindiques com molt més elegant, jo et mire amb indiferència i menyspreu, per no aparentar que tu eres la meua debilitat. Segur que ella ho notarà i em dirà que t’ha vist més vell perquè em quede tranquil, però estic segur que per dins no pensarà el mateix, ja veus la vida com és, d’injusta.
Ara arriba el moment, crec que ja estic preparat. He agafat el bolígraf, un paper en blanc i he començat a escriure’t: “Benvolgut…”
