La Revista Tres deu va nàixer per la passió que tenim els que escrivim per la música. Haureu pogut comprovar, doncs, que sota el que es sol nomenar “música en valencià”, hi ha tot un seguit de gèneres i grups ben diversos que hem comentat ja com Al Tall, Orxata Sound System, Arthur Caravan, Inèrcia, Atzembla…
Tot i això, creiem que hem d’obrir l’espai de mira a un camp musical d’importància a la nostra terra. Un camp que podria descriure la genètica de milers de valencians i valencianes. Si, parlem de la música que realitzen les nostres bandes de música. En un moment de crisi a tots els aspectes (morals, culturals, polítics, econòmics, etc) el treball dels músics hauria de ser un exemple per a molts. És injust que els tòpics negatius sobre els músics estiguen present a bona part de la societat. I què passa dels positius? Cadascuna de les bandes d’aquest país està formada per músics que cada setmana tenen dos assajos per a preparar els concerts. A més, suma-li si alguna setmana han d’eixir a tocar al carrer o els estudis als conservatoris, a banda de la feina o d’altres estudis.
Els músics, generació rere generació, representen passió pel que els agrada, però també esforç, dedicació i companyia. No deixa de fer gràcia que els grans mitjans miren sempre les generacions ‘d’or’ de l’esport per parlar de talent, compromís o esforç. Se’ls oblida de mirar a casa i veure que, al nostre país, tenim generacions que representen els mateixos valors. Fa temps, en una presentació d’una revista, el director comentava com un amic músic el primer que li deia quan guanyava algun premi era: ‘el dimarts, assaig’. O com nosaltres, a la meua banda, abans de començar a tocar al concert afinem i quedem per a l’assaig següent.
En definitiva, obrim una secció per fer-nos ressò d’un món musical molt ampli que ens donen els nostres músics a les societats musicals. Li donarem importància, a més, al gènere musical per a banda més nostre: la música festera per a Moros i Cristians. Qui no ha desfilat mai una marxa mora com “
Xavier el Coixo” o desfilat algun pas-doble com “
Febrer”. A més, intentarem que figures importants d’aquest àmbit (directors, compositors, músics…) deixen la seua firma. La nomenarem “
Moment de Festa” en homenatge a una
marxa mora, però sobretot, al seu compositor el gran compositor alcoià Amando Blanquer. Avui, i per començar, vos recomanem l’article que va escriure Feliu Ventura
parlant sobre les bandes de música al País Valencià a mode d’història que comença així:
Al País Valencià hi ha uns 500 municipis i unes 500 bandes de música. Eixim a una banda de música cada 10.000 habitants. Què us sembla si agafem una localitat imaginària de 10.000?
Benifagot i la Societat Musical Esplendor Benifagotí. En aquesta societat, entre membres de la junta directiva, responsables de l´escola de música, músics de la banda, director i banderer, són en total unes 120 persones. Tots comenten orgullosos com un dels alumnes de l´escola està a punt de llicenciar-se a Berklee, la prestigiosa universitat de música de Boston, amb un projecte de fusió de blues i cant d´estil.
Ens parlen dels dos grups de música en valencià que han eixit de la banda (un d’ells és prou bo) i aquell percussionista que ha començat a fer tecno-masurques: «Però no li feu massa cas, que li falta un regó» —riuen els més veterans al bar de la societat.
Engegueu els altaveus i desperteu l’oïda, la música de les nostres bandes començarà a sonar a la Tres deu!
