Sant Gatxo: 20 anys ensenyant-nos

Els vaig descobrir tard. I quan dic tard, parle de l’any 2000, sis anys després de la seua formació, quan una amiga em va passar un cassette regravat amb la música d’uns xics de La Vila per a que l’escoltara al meu walkman. Sonaven guai.  Vuit cançons rockeres, cantades en valencià enregistrades dos anys abans, en 1998.

Com a adolescent de 14 anys, de poble, sense internet ni possibilitats d’anar a concerts seus, vaig haver de conformar-me amb eixa cinta de vuit temes amb una portada peculiar: un extraterrestre blau tocant la guitarra amb la polla a l’aire i amb una llagrimeta als ulls. Mític. M’encantava la primera cançó, ‘No ho sé’, amb una tornada xulísima: “Què estem fent, què estem esperant. No se a qui, però segur que arribarà”. M’agradava tant que la vam versionar, junt a ‘El gran germà’, durant molt de temps amb el meu grup. També m’agradava molt la cinc, ‘Tornaràs’, era molt bonica. Però en definitiva, era un disc rodó, ple de temassos com ‘Bones maneres’, ‘Tantes vegades’ o la que tancava el disc, ‘Donant què fer’.

Per vore Sant Gatxo en directe van haver de passar dos anys, quan van vindre a Xixona, al festival Perikana Rock, un 29 de juny 2002, junt a Tinc Ladilles, i uns nanos que es deien Lapsus, que un mes després es desfarien fundant Mugroman. Presentaven disc nou: ‘Quan ja és tard’, un disc que per fi em vaig poder comprar i que damunt mel van firmar. Què content estava, txe.

Tocar amb Sant Gatxo, vore’ls per fi en directe, conèixer-los i emportar-me disc firmat. Va a ser una nit rodona. Des d’aleshores i fins ara el meu respecte i admiració a estos cinc xics de La Vila-joiosa és enorme.

‘Quan ja és tard’ continuava l’estel rocker del seu homònim predecessor però aportant una càrrega de lletres potser més reflexives. S’obria el disc amb un riff de guitarra molt potent que donava pas a la canya del grup. Després entrava la inconfusible veu de Gaspar amb una melodia molt ‘santgatxera’. Era ‘Una i mil voltes’, i sí, ens trobàvem davant de Sant Gatxo al 100%. Li seguia ‘Qui serà’, que encara els acompanya en el repertori actual. Potser esta ja donà pistes del camí que acabarien triant. ‘Contra corrent’, amb una introducció molt graciosa. ‘Apatia’, una de les meues favorites junt a ‘Vigila’, amb tocs d’ska/rock. Si no recorde malament, amb aquesta acabaven els concerts. En ‘Si no és com tu’ ja es veien els tints indie i pop de la banda, que recordaven a grups com ‘Los Planetas’. El setè tall encara es manté viu al seu repertori, encara que l’han portat al terreny actual reversionant-lo. Preciós, ‘Intentant recordar’. Després, el repàs melancòlic de la post-adolescència en ‘Fet un vell’, que donava pas al bonic somni que ens narrava Gaspar, la millor del disc segons el meu parèixer.

Si bé, no sé si Sant Gatxo son un grup de costums, van seguir la tradició com si d’unes olimpíades o un mundial de futbol es tractés. Cada quatre anys, nou disc, així que l’any 2006 van aparèixer amb ‘Si tanque els ulls’. Havia arribat el moment del canvi. Tots els que els conegueren des de feia temps sabíem que seguien sent ells, però esta vegada, donant un cop de puny damunt la taula i mostrant les seues vertaderes cartes. Amb més d’una dècada a les seues esquenes (12 anys, en concret), ja era el moment de mostrar-se com se sentien.

És començar ‘Mentides’ i comprovar que el canvi havia arribat. Als fidels dels Sant Gatxo més clàssics ens va costar entendre-ho. Però una vegada ens vam endinsar, vàrem descobrir un abans i un després en la música feta al País Valencià. ‘Mina’, ‘Fosc’, ‘Demà’, les melodies seguien sent igual de bones, encara que en aquest disc prenia un poc més de protagonisme la veu Paco, i les guitarres, decorades amb reverbs i delays, però amb un so més net, més pur i cuidat, com es veu a ‘Buscant el moment’ o ‘Diferent’ (m’encanta), o amb distorsions suaus més purament dels ’70 com a ‘Hafida’. Per a tancar el disc, la seua primera cançó editada en castellà, ‘Abril’, una preciosa balada amb veu i guitarra acústica.

Amb esta gira van aportar als seus directes un nou espectacle, que adornava les cançons amb una estètica visual nova i diferent, recolzada amb vídeos. Especial menció a ‘Maradona fent tocs de baló’ en ‘Intentant recordar’, si no recorde malament. Em va marcar!

La quarta entrega es va fer esperar. Per primera volta es van saltar la tradició dels quatre anys. Va arribar en 2012 amb el nom de ‘Llum’. Però l’espera sempre paga la pena. Al meu parèixer, una continuació del ‘Si tanque els ulls’ però amb més experiència a les esquenes, menys pressa, més tranquil·litat. Al igual que van fer al disc anterior amb ‘Intentant recordar’, en este disc ens regalen una nova versió de ‘Qui serà’ (ambdues del ‘Quan ja és tard’). Ens deixen reflexions com “el somni fa més mal quan te’l vols imaginar, quan ix per televisió”, en ‘Cases de cartró’; ens desperten la ‘Nostàlgia’, on “plorem uns temps que ens pareixien bons”; o ens parlen de com érem abans de la crisi, quan ‘Era tan senzill’.

Sí, ens trobem davant un dels grups més grans i importants que ha donat la nostra música. Un grup que tothom hauria de conèixer. Que hauria de sonar a les nostres ràdios, i que tot el món hauria d’haver vist en directe. Llàstima que la situació de menfotisme valencià, el cap quadriculat d’uns, i la falta d’oferta per a grups alternatius haja fet que un grup de tal calibre no haja acabat en un pedestal, com els tinc jo. Esperem que la història de la música del País Valencià siga justa i tinga guardat un lloc ben gran als nostres mestres, amics i companys de viatge, pel que han fet, pel que fan, i pel que encara els queda per fer. Per què han estat 20 anys ensenyant-nos, i esperem que ens siguen molts més.