Si hi ha quelcom indubtable –i molt lloable- en la discografia de Sant Gatxo és que sempre han estat fidels a un estil. I, més concretament, al seu estil. Sant Gatxo és una banda que ha creat un encuny propi, un so distingit fàcil de reconèixer que no troba parangó en cap altra banda del país. Amb Llum, quart treball d’estudi dels de la Vila Joiosa (la Marina Baixa), no es mostren mudances ni capgiraments per seguir les modes. Res d’això: continuen sent ells, lleials al producte que ja fa gairebé dues dècades assagen en pro de la dignificació de la música a les nostres latituds. Llum veu la llum –valga la redundància més que mai- després de sis anys de silenci discogràfic, un temps excessivament extens per als seguidors del grup. El darrer lliurament, Si tanque els ulls (Autoedició, 2006), merescut Premi Ovidi al Millor Disc de Pop/Rock, va suposar una de les col•leccions decibèliques millor manufacturades de la música contemporània a casa nostra. Aquell disc retrunyia, esdevenia potència canalitzada es mirara per on es mirara. Una joia del power-pop.
I les deu cançons que forneixen el nou àlbum saben com una segona part on, malgrat els sis anys transcorreguts, el grup es manté en forma i signa noves peces d’admirable elogi. El timbre de ferro de Gaspar López segueix acoblant linealment al bell mig de riffs de guitarra enèrgics que van bronzejant mimèticament els tempos de la peça a mesura que la melodia raja a dolls, com si volguera escapar. Cert que Si tanque els ulls comptava amb una pluralitat de bases molt més acurada, però Llum guarda la sensació de l’experiència, de gratats de cordes impol•luts i d’equilibris equalitzats sense esgarriar.
“Miratge”, que obre el festival, sona a pur Sant Gatxo. Es tracta d’una tornada seca però expansiva, d’aquelles que fan cuquet al cervell. “Samarretes velles” té la virtut d’espargir nostàlgia intensa sense que instruments ni veu es desboquen. “Cases de cartó” i “Nostàlgia” contenen textos exigents, hissades denúncies a les injustes situacions del nostre món. En el primer cas, la banda recorda “el viure dels ningú” en un al•legat contra la fam i la pobresa dels cada jorn més suds del nostre planeta. Connecta amb el quart tall del disc, de roent actualitat: “plorem uns temps que ens pareixien bons”, i ens en sentim ben identificats. De fet, la crisi econòmica també és al fons de “Déjà Vu”, cançó inspirada en el llibre La doctrina del shock de Naomi Klein, el qual ve a dir que el neoliberalisme necessita provocar grans crisis per a implantar reformes “impopulars”. La cantarella enganxosa amb què avança el tema el fa dels moments més irresistibles. Lloc també per a l’amor, penes, promeses i misèries. “Era tan senzill”, “Un poc de tu” i “Vides trencades” són nou material que segueixen la fórmula descrita més amunt. Completa el disc una nova versió del tema “Qui serà”, al qual han llimat les arestes per donar una altra faiçó, tal com ja van fer amb “Intentant recordar”.
Tot i que no arriba a seduir a la primera com sí passa en l’anterior treball, Llum és dels discos de la primavera. Sant Gatxo manté el pic ben alt i continua demostrant idees en uns temps en què en calen força.
Llum
Sant Gatxo
Autoedició
2012
Hèctor Serra col·labora a la revista Tres deu, el digital cultural Núvol i el periòdic L’Accent, entre altres mitjans. És l’autor del bloc L’Extraradi.
Bossa estil tote bag d'edició limitada "Jo per tu, tu per mi" posada a la venda per finançar els III Premis Tresdeu a joves creadors/es valencianes. D...
Foguera és una proposta en paper que aborda en les seues 68 pàgines reflexions entorn a quatre temàtiques: Internet, cultura, precarietat i noves ideo...