L’aspra diàspora a casa, la gira europea d’Orxata
El making off se tot açò aniria de la manera següent. Veus via facebook que Orxata toquen a França en la seua gira europea al costat d’uns quants grups punks francesos i decidixes no perdre la ocasió. Agarres el cotxe el divendres motivat, musiqueta a tope, tres horetes d’autopista, un blablacar amable i ens plantem a Dijon, capital de la històrica Borgonya, ciutat de morro fi, mostassa i vi negre car. Però res impedix que en tal ciutat puga haver un centre social okupat anomenat Les Tanneries – un squat que en diuen en francès – situat en l’encreuament ideal per a que els alcaldes i els prefectes s’obliden de tu i la teua existència, entre una carretera banal, la via del tren, un cementeri i edificis de banlieue.
Vaig arribar amb mitja hora de retard i sincerament patia perquè Orxata foren els primers i m’hagués perdut l’inici. El meu coneixement de la escena punk actual francesa és molt reduït com per saber qui era teloner de qui. A Orxata al cartell del concert els hi havien afegit un punk en l’etiqueta, potser per no fer por a la clientela habitual de les Tanneries. La fauna era punk old school, allò que alguns diuen punk de postal, alguns dels presents eren una vertadera caricatura del moviment. Tampoc hi havia valencians com jo que hagueren fet el desplaçament, no hi ha erasmus valencians a Dijon o què? No passa res, en certa manera quasi és millor per captar la temperatura de com un públic completament exterior al fenomen Orxata reacciona.
El costat positiu de vore Orxata fora del País Valencià és que no has de xafar gruppies per poder fer una xarraeta amb ells. No és que vagen de divos per esta vida, són la mar de planers, però en un concert al País Valencià toquen davant centenars o milers de persones, hi ha backstages, guàrdies de la Ponentina, coneixen a tot cristo i tots volen xerrar amb ells. A Dijon vam divagar pausadament durant unes horetes abans el concert, amb calma, dissimulaven molt bé la calma escènica o seria la fatiga per les hores de furgoneta. Vam parlar de tot i de no res, però només de llistar de què vam parlar seria fer-los una punyalada trasera.
Les primeres notes de Violència sonen i l’escenari està buit. Musicalment estem prou a les antípodes del que ha estat la resta de la nit, la gent s’ho mira relativament distant. Ix Palau amb la caputxa posada i comença a rapejar. L’interruptor s’encén de seguida. Apareixen uns africans que no havia vist en tota la nit, gorres amb visera gran, xupes de jugador de beisbol, cadenes dorades. Potser estos xics acudeixen a les Tanneries com a darrer recurs en les nits, quan les altres portes de l’oci nocturn se’ls tanquen. Ja estem a la primera cançó i mouen l’esquelet amb traça, porten el ritme a la sang, claríssim. Després del concert Palau em dirà que tenia una certa temor de si no prenia l’ambient amb el públic i que el bolo li ix molt millor si veu uns quants donant-se a fondo. A Dijon n’érem uns quants a fondo, trenta, quaranta? suficients per tranquil·litzar a Palau. Obro parèntesi. Sí, el undergound de Dijon no és cultura de masses.
El concert avança i no us vindré a explicar què és un concert seu. En un moment Diana oblida on s’ha deixat el micròfon i Palau improvisa per mantindre el tempo!, després el mateix Palau fa contorsionisme i Jaume Guerra constant i sempre tant fotogènic tocant el baix. No deixa de sorprendre la universalitat del so d’Orxata, que més dóna que jo fora l’únic que me sabia les lletres i qui és el Genovès o què és el sambori, allà hi havia africans i punks francesos botant induïts per la mescla electrònica de sons. Quan un grup ens agrada molt, costa entendre com la resta de planeta no ho compartix de la mateixa manera, amb la mateixa eufòria, però vaig eixir de les Tanneries reconfortat. Amb la cúmbia de Coopera – tinc una predilecció per esta cançó – els presents acompassaven el ritme i tots baixaven un poquet els genolls, els negres molt millor que la resta, competint amb Diana. Tesla i Gerointifada, tan destroy poden ser al carrer Sant Roc de Castelló com en una okupa francesa.
S’acaba Gerointifada, invadim l’escenari. No hi ha samarretes fora però un xavalet de catorze anys vestit com els Atupa (ulleres i gorra vull dir) es posa al costat de Biano i este li deixa tocar alguns botonets. Felicitat màxima dalt l’escenari, orgia, merequetengue pâ tots. Biano gosa punxar Stromae, estrella musical mediàtica del moment a França, en una okupa, la mateixa gosadia quan mescla Madonna i Gossa Sorda en un Festivern. Després encara punxarà algun temasso de la ruta. Fent país. Sense bakales no hi ha revolució.
Per si a algú li quedaven dubtes, prova superada, la suavité universelle és global. Només afegiria un desig personal, que la pròxima vegada siga més a prop i en un squat menys old school! Ah i moltes gràcies pel ratet que vam estar parlant, tot un plaer!
Fotografies de Pol Marzà, que seguix amb Orxata la gira europea.
