Micromasclismes musicals

La música no és tan sols que sonen uns altaveus quan prems el botó del “play”. La forma en que accedim a la música, en que l’escoltem i aprenem a valorar-la, en que la gaudim i la compartim, constitueix la bastida que sosté la música. Una bastida en la que hi tenen un poder molt important la indústria i els rols patriarcals, però que també es fonamenta en les nostres accions quotidianes i inconscients.

Les dones sempre han hagut de batallar per no ser discriminades al món de la música. Al llarg de la història, hi han hagut estructures que han vetat a les dones de l’exercici de la música i la seua educació. Prohibicions legals (els sindicats de músics vetaven a les dones a les orquestres) i obligacions morals (un exemple és el cas de Maria Anna Mozart que, a una certa edat, no van deixar que fes més concerts perquè s’havia de quedar a casa) han apartat tradicionalment les dones. Actualment, la indústria musical explota desmesuradament la figura de la “diva”, una dona cantant que exhibeix una imatge hipersexualitzada. O bé manté la figura de la dona en un segon pla.

Les relacions entre artistes, productores i públic es desenvolupen en canals de comunicació musical són jeràrquics i mediatitzats pels mitjans de difusió (premsa, productores, segells,…). En tots aquests canals, s’imposa un patriarcat musical: absència de dones a molts àmbits i estereotips molt marcats.

Però el patriarcat musical no és una cosa del passat, ni una cosa dels canals de comunicació o de la música convencional. Cal fer un exercici d’adonar-se de que, en els nostres entorns més propers i personals, hi ha un conjunt d’actituds “micromasclistes” envers la música.

En la música, tolerem el masclisme en major dosi
Si volem analitzar si un cartell, una lletra d’una cançó, una portada o un videoclip és sexista o no, el més lògic seria analitzar-ne el contingut: si cosifica la dona, si la denigra, si la insulta, si explota la seua sexualitat,… Però també podríem mirar si la dona es pot veure representada o no, si no hi apareix cap figura femenina, o si aquesta té un paper marginal, si reflecteix els problemes de les dones, si dóna una imatge endolçada de la feminitat dòcil i passiva, si es reprodueixen mites de l’amor romàntic… Ens trobem amb la primera qüestió: el sexisme a la música és quelcom que tenim profundament interioritzat. De la mateixa manera que, per exemple, a la publicitat o al llenguatge. La pregunta que ens fem ja no és si el que ens arriba és sexista, ara ens qüestionem quin grau de sexisme estem disposades a tolerar.

A la pràctica, hi ha una tolerància molt difícil de trencar amb els continguts masclistes. Mai es fan les coses amb una intenció d’atacar a les dones. Sota la provocació, la diversió o la contundència del llenguatge s’amaguen molts fets masclistes en la música als quals restem importància perquè es donen en àmbits d’oci. Com es tracta d’una diversió, d’un moment en què ens hem de relaxar i gaudir, ens demanen que baixem la guàrdia.

Sense pensar-ho, és cosa d’homes
La música no és cosa d’homes, i ningú defensaria obertament que les dones no hi tenen lloc. Però això és molt diferent a suposar que no existeixen barreres. Hi són, invisibles. Quants xics trien una companyia masculina per a escoltar o tocar música, i amb les seues xicones es dediquen a altres activitats i temes? Generalment, quan van a un concert, o compren música, les seues amigues són merament acompanyants. I el mateix passa quan formen una banda. Acostumem a no detectar que estem donant o rebent un tracte diferenciat  segons el gènere, ni les conseqüències que això pot tenir sobre els rols que es perpetuen. No s’obliga a les xiques a complir el rol de “fans”, ni als xics el rol d’ídols,  però aquests continuen sent els referents en els què ens veiem reflectides.

El patriarcat no és exclusiu dels grups que tenen lletres masclistes, també ho és de les bandes que no presten atenció als rols de la dona com a músic, a la imatge o les lletres. I sense adonar-nos, anem colant un munt d’estereotips ( pressió estètica, atributs de docilitat i fragilitat cap a allò femení,..) i que denunciem als altres àmbits polítics.