Narratives de gènere i punk
‘(Des)armando la escena‘ és un treball que mereix ser llegit detingudament. D’entrada, pot no resultar atractiu de llegir perquè és un text acadèmic. Es tracta d’un treball de recerca que Nagore García va fer al ‘Máster Estudios de mujeres, género y ciudadanía’, que reuneix moltes activistes feministes. Nagore ha fet un ampli recorregut a través d’investigacions de les ciències socials i així com d’experiències entorn al gènere i la cultura, aterrant a l’escena punk més propera. En primer lloc és d’agrair tota aquesta faena! El valor d’aquest text rau en el fet de que ha creat un coneixement nou. Tot i això, ens quedem amb les ganes d’aprofundir en molts aspectes.
El punt de partida de ‘(Des)armando la escena‘ és abordar la paradoxa de ser dona i punk: ‘com els espais de subversió cultural impliquen també la reproducció de normes hegemòniques‘. Per a qui és més conscient de les actituds masclistes en el punk, pot parèixer una afirmació un tant ingènua, però a la pràctica és tot un desafiament. He comprovat que a molts i moltes punks els molesta moltíssim que es diga que al punk hi ha masclisme. Per a aquesta gent, és impossible que això passe, perquè el punk és un espai genuïnament transgressor i trenca amb tot tipus de discriminació, és un espai alliberador dins d’una societat opressora. Nagore ens ajuda a entendre que el punk no és cap bombolla (ni tan sols és una cultura contrahegemònica!) més aviat es desenvolupa dins d’un camp cultural que està travessat pel patriarcat. En el punk, la subversió conviu amb la reproducció dels rols de gènere. Nagore ens explica com, subtilment, interioritzem una definició de la música en termes masculins, que privilegia els participants homes i margina a les dones, que resten a espais més ocults, i les tracta de subjectes passius.
En la primera part del treball, l’autora revisa les aportacions de diferents pensadors (Gramsci, Bordieu,…) sobre la producció cultural dins del marc d’unes relacions de poder. Més tard, afegeix les aportacions de la musicologia feminista. La música entesa com a construcció social (i no com a fenòmen universal) ens permet veure les relacions patriarcals que es donen dins de les pràctiques musicals. El treball ofereix diferents criteris i enfocaments. Cada teoria aborda el gènere i la cultura des de prismes diferents, alguns molt potents i d’altres amb moltes debilitats. Potser ens agradaria que Nagore ens diguera quina és la millor manera d’enfocar la temàtica, però el text no té com a objectiu validar o invalidar les diferents aportacions dels autors i autores, sinó recopilar diferents aproximacions. Vigila!, entre els treballs citats al text trobarem elements que ens confondran, com per exemple la naturalització dels rols femenins, la dissolució de l’opressió de gènere, o la invisibilització dels espais privats ocupats per les dones.
La segona part del text, Nagore segueix el que s’anomena metodologia narrativa, en que participats i investigadores intervenen en l’elaboració de la recerca. Aquesta metodologia li dóna molta importància als testimonis de les dones entrevistades, amb la qual cosa és molt subjectiva i tendeix a generalitzar percepcions i experiències concretes i personals. Però el resultat és molt enriquidor. Ens trobem amb afirmacions i reflexions que segurament ens hem fet més d’una vegada, amb exemples que hem viscut molt de prop. Ens fa repensar fets concrets i quotidians.
En aquesta part de l’anàlisi es toquen moltes situacions, que Nagore anomena “formes de resistència”. D’una banda, les dones han hagut d’obrir-se lloc “a colp de colzes”. Una metàfora que reflecteix que han adoptat una manera masculinitzada de relacionar-se. La rebel·lia i agressivitat que defineix el punk són valors oposats als què el patriarcat assigna a les dones. I dins del punk, aquestes han d’adoptar estratègies per no esdevenir l’element discordant. Han de demostrar que no són el què s’espera d’elles: que no van a lligar i que tenen coneixements i una veritable actitud punk. Com diuen algunes de les entrevistades, adoptar actituds i estètiques masculines és integrador perquè situa a les dones al mateix nivell que els homes. Aquest és un tema conflictiu, perquè a molta gent no agrada adoptar actituds masculines, perquè el que volem és precisament trencar amb aquests privilegis i construir una altra manera de fer. No podem limitar-nos a actuar com els xics!
Entre les demés estratègies, està la resignificació de la feminitat i la recuperació dels espais masculinitzats, com per exemple el pogo i la forma de vestir. Un altre aspecte que també té una cara i una creu és la visibilització de les dones. Destacar el fet de ser dones al punk és una eina subversiva perquè posa llum als referents, sovint invisibilitzats, per a convidar a altres dones a participar en el punk. Però també pot ser contraproduent, ja que es poden ancorar les divisions categòriques del gènere i reafirmar la figura exòtica i hipersexualitzada de la dona.
‘(Des)armando la escena‘ és potser el primer treball més complet sobre el gènere i el punk a les nostres escenes. I tot i que segurament es queda curt, és un bon punt de partida per estirar del fil i anar desemmascarant el sexisme invisible i quotidià. I per plantejar-nos les estratègies d’apoderament personal i col·lectiu.
El treball està baix una llicència Creative Commons i el podeu trobar al següent enllaç: ‘(Des)armando la escena: Narrativas de género y punk’.
