Atupa agafa perspectiva – Expansion pack
La maduresa és una evolució infinitesimal. Mai direm que avui som més madurs que ahir, però el vint de desembre som més madurs que el tres de febrer. Els primers Atupa que vam conèixer fa dos anys eren uns xavalets d’institut o eixits d’institut. Se’ls notava pràcticament sense voler, tenien unes ganes enormes de menjar-se el món i de fornici, unes hormones accelerades com una primavera de 365 dies, uns texts entre innocents i ben poc metàforics. Però van triomfar, segurament al trobar un públic d’eixa mateixa generació que adheria sense pensar-s’ho a eixa frescor, una generació fins i tot de poble que té una relació amb el hip hop i el rap molt més natural que la meua (els del 84) que sempre vam anar a reculons amb esta música. Han passat doncs dos anys des d’aleshores, des del primer disc d’Atupa. A la universitat els de tercer de carrera es miraven els de primer com uns pobrets passerells a qui els caurien punyades per tots els costats. Doncs açò és el que explicaria el que sentim en esta segona entrega d’Atupa, l’EP Expansion Pack. Atupa mira enrere. Potser el que explicaren fa dos anys ja no ho haurien dit de la mateixa manera ara. Dos anys, més referències, més hores, més assajos, més concerts. Més millors si se me permet l’aberració gramatical i és clar, més madurs.
Segurament la cançó que més faria parlar és “Poca broma“, que és a la vegada la més rap de totes les cançons de l’EP. Aturem-nos un moment i llegim entre línies. Ja sabeu que al món del rap existix una forta guerra d’egos entre algunes estrelles americanes però també per exemple alguns rapers francesos, amb una rivalitat que a la base provindria de les bandes de carrer dels EUA però que actualment esdevé en molts casos pur màrqueting i el súmmum és quan ja no es rivalitza amb la paraula sinó que es passa a l’acció violenta i a vore qui la té més llarga. Afortunadament el rap en valencià i en general el rap autòcton està lluny d’eixes actituds ridícules. Es pot fer rap i anar de colegueo amb els altres, només faltaria. I eixa és la primera gran idea del tema, Atupa no vol pistoles. Atupa diuen que hi ha un però, no tot són flors i violes en l’escena. Per uns el rap és música de segones. Si triomfes és per la famosa flor al cul, diuen els que els envegen. La tingueren en el seu primer disc? Aparegueren en el lloc, en el moment i amb la cançó adequada. Però a “Poca broma” hi ha més. Havent entrat de ple en la escena en valencià, Atupa hauran hagut de fer concerts completament heterogenis i surreals, amb un cantautor amb guitarra, folkloristes i un grup de ska-punk per acabar a deshora. Música en valencià resa el cartell, així en general, ho munten els festers més compromesos de cada poble, amb la més lloable de les intencions. Ismael Serrano, los Chikos del Maiz, Delinqüentes, música en castellano. Esta situació a voltes inversemblant d’un país que no ho és del tot, Atupa la critiquen sense pèls a la llengua. Per rematar-ho encara, parlem de qualitat, de l’autocomplaença que tenim en general amb els nostres. Culpa també dels escassos mitjans, com este mateix, que no volem fer sang, potser perquè en un país menut on tots coneixem a algú que coneix a fulano i a mengano, doncs si mengano desafina i només es sap tres acords no direm res i tots en pau.
“Fills de la por” ens recorda, ens enumera, les pors actuals a casa nostra. Lúcids i punyents, la por està present a tots els estrats. El banquer del teu barri té por. L’alcalde del poble té por. La penya d’Atupa té por. Tots tenim por a la por. Musicalment és electrònica de la bona, el final del tema té totes les opcions de ser carn de bogeria en directe, braços acompassats seguint el ritme i la lletra.
De “Poble” ja en va parlar el company Javi quan va eixir el videoclip i poc hi podem afegir. Els de poble tots hem viscut algunes d’eixes escenes en la nostra infància i adolescència. Tot i que uns pobles, eixos tant propers a la ciutat que han quedat absorbits per l’urbs, tenen un relat que els de muntanya no tenim. Nosaltres, hélas!, no creixem. “Desobedients” que tanca el EP ja la coneixíem perquè la van publicar fa un temps per a publicar-la a casa Pablemos, a la Tuerka.
I algú dirà, xa, al anterior disc tenien un parell de cançons properes al reggae que eren una festada. I en açò que arriba “Hui” i apareix Panxo, que té el do de la ubiqüitat per cantar en els grans temes d’este estiu 2014. També estan els de la Raiz. Festa, beure, bars. Atupa estaran encara a unes quantes festes. Ah!, i en volem més!
